El dia més feliç de la teva vida... i la resta

Un dels hàndicaps de ser bona esposa, un dels peatges que cal pagar, és que has de tenir espòs. No es pot ser bona esposa sense un espòs. L’espòs, més enllà de les seves característiques biofísiques, intel·lectuals, patrimonials o de gènere, és el que et converteix en esposa. És una llauna, però no hi ha més opció. Després, naturalment, convertir-te en una millor o pitjor esposa dependrà únicament de tu, però abans, penyora en forma d’espòs. Sempre et queda, per descomptat, l’opció de convertir-te en qualsevol altra cosa que no sigui ser ni bona ni esposa (que també pot ser molt interessant i divertit, esclar que sí), però aquesta secció, ja em sap greu, no va d’això, que si no de què...

Les possibilitats d’aconseguir espòs són múltiples i variades, només cal asseure’s a prendre l’aperitiu a qualsevol terrassa de les que encara resisteixen i veure passar la gent per adonar-se’n. Tot i la crisi del covid-19 i la consegüent davallada de la densitat de població que ha comportat arreu, segueix havent-hi moltíssimes opcions de diferent pes i mesura. N’hi ha de sobres, de possibles esposos. Però abans de desposar-te no t’hauries de precipitar. Has de prendre mesures, ser previnguda, no tenir pressa, bàsicament perquè el matrimoni és, com tothom sap, per a tota la vida: per a tota la teva vida i per a tota la de l’altre, o sia que mira si hi ha vides en joc.

Un cop més, el primer que s’hauria de considerar abans de propiciar aquest sagrament és el d’evitar sentir-se il·lusionada. Les persones (rarament, per cert, un mascle) que asseguren que des de petites somien en el dia de la seva boda i que els fa molta il·lusió perquè preveuen que serà el més important de la seva vida i el més feliç són persones realment poc ambicioses: ¿de veritat, maca, que el dia de la teva boda serà el més feliç de tota la teva existència? Doncs quina vida tan miserable... Les que posen moltes ganes, recursos i energia en la celebració de les noces s’obliden moltes vegades de fixar-se amb qui estan a punt de casar-se: no pot ser. No pot ser que la festa no et deixi veure l’individu amb qui estàs, més que possiblement, a punt de cometre un error estratosfèric. No pot ser que les coses materials, és a dir, l’encaix del vestit, el banquet, les fotos a Instagram, les garlandes i el confeti, passin per sobre d’haver analitzat ben bé i a consciència amb qui carai estàs a punt de desposar-te. La barra lliure que el teu papà ha promès pagar-te no ho pot ser a qualsevol preu. Moltes desventurades es lleven l’endemà del casament i al veure la massa peluda amb la qual s’han casat es planyen sense remei i s’adonen, sense discussió, que efectivament el dia de la seva boda (tot just ahir) passarà a ser el més feliç de la seva vida perquè la resta de la seva existència estarà encadenada al cretí que jeu al seu costat, a qui, enriolades amb els preparatius i l’elecció del menú i de les flors per adornar els arcs de l’església, no van estudiar amb prou atenció i que clarament, ara que el sents roncar, no serà capaç de proporcionar-te ni un sol dia de felicitat (i d’orgasmes ni parlar-ne...). Si fóssiu rics podríeu muntar una boda cada quinze dies i entre els preparatius i el dia de la cosa ja ho aniríeu trampejant, els dies feliços s’anirien succeint l’un darrere de l’altre, però a l’estar submergits en la precarietat serà del tot impossible. La rutina, la desgana i la misèria diàries seran els pilars de la teva existència, i tot, estimada, per no haver estat prou atenta i haver escollit malament i a cegues, tot plegat per voler celebrar el dia més feliç de la teva vida peti qui peti. Doncs mira, finalment la que petarà seràs tu.