Una feminista radical a l’ascensor
Sovint se senten opinions enceses que asseguren que el feminisme demonitza l’home, i només per aquest motiu ja valdria la pena fer-se’n, de feminista. Diuen que demonitzar l’home és de feminista radical, que, ben mirat, és l’única manera de ser-ne, radicalment, no ho seràs per hores: “de tres a sis de la tarda soc feminista, de vuit a deu deixo de ser-ne. A primera hora en soc però no de forma radical. Radicalment en soc només d’una a dues cada migdia”; “els dilluns mai, però absolutament mai, soc feminista radical, els dimecres sí, sempre radical”; “de desembre a abril no soc radical, no vull que em coincideixi amb Nadal, trobo que no casen bé les dues coses, però a partir de la Mare de Déu de Montserrat em radicalitzo i soc una feminista ferotge, abans mai!”
Hi ha dones que diuen que no són feministes i acostumen a ser les mateixes que et diuen que elles només tenen amics homes, mascles volen dir, i que amb les dones no s’hi entenen, que s’hi avorreixen. Ho diuen perquè no llegeixen el diari de fa temps. Només cal obrir un diari i fullejar-lo una mica per sobre per adonar-se que els homes tenen molts motius per ser demonitzats. I sempre per mèrits propis, no es deixen ajudar en això, ells tots sols se’n surten de meravella. Passaria el mateix si ara et posessis a estudiar la carrera de geografia i història. La d’imbècils que la protagonitzen és esfereïdora i si tens una mica d’enteniment et poses a demonitzar-los bastament i sense poder-ho remeiar. De fet, ser home i no avergonyir-se’n és una de les conseqüències de no informar-se sobre aquest assumpte. Qualsevol individu una mica espavilat que es reconegui com a home hauria d’evitar la fatxenderia mascle, perquè, francament, és anar a petar de dret al ridícul.
Hi ha dones, però sobretot molts homes, que diuen que potser les feministes radicals n’estan fent un gra massa, que també hi ha homes bons, i és llavors quan es posen a parlar de les bondats de Jesús de Nazaret, el Pare Noel o l’Emilio Aragón, quan totes aquí sabem que cap dels tres té titola.
Moltes dones asseguren que no són feministes perquè a elles no els importa que els mascles els tirin floretes. Doncs ves amb compte, maca, perquè comencen amb poncelles però poden acabar tirant-te el test sencer. Són les mateixes que assenteixen, fent que sí amb el cap, quan algun d’aquests mascles segueix dient que té por de pujar a un ascensor a soles amb una dona perquè ja no sap com dirigir-s’hi. Mira, noi, dient “bon dia” n’hi haurà més que suficient, no hi ha cap dona que en aquesta situació et fumi d’entrada i sense avisar una coça als testicles i amb un esprai de pebre t’encegui els ulls preveient la típica violació d’ascensor. Clar que si aquest home té por de pujar a l’ascensor perquè coneix la dona que s’hi troba, que potser és la seva, aquí ja estaríem parlant de tot un altre problema que, possiblement, pugui resoldre’s amb un bon advocat i una mica de teràpia. Sigui com sigui, no deixa de ser intrigant que molts d’aquests mascles tinguin por d’una dona, aparentment no armada, dins d’un ascensor, i no temin els efectes, palpables, del canvi climàtic. De totes maneres no cal que pateixin més, perquè amb la crisi del covid-19 les autoritats sanitàries (¿qui ens havia de dir que la sanitat es convertiria en “autoritat”, oi?) recomanen pujar als ascensors d’un en un.
Tot i que el feminisme demonitzi els homes, les bones esposes saben que d’ells sempre se’n pot aprendre alguna cosa, com ara, i sense anar més lluny, la seva llegendària i masculina capacitat d’abstracció que, juntament amb una hàbil i contundent gestió del silenci, consisteix en no contestar mai a la primera i fer veure que estan molt capficats en algun assumpte de vital importància que ells acostumen a anomenar “feina”. “Un moment, ara no puc, que estic treballant” és una frase que, com a bona esposa, i a risc que et demonitzin, has d’incorporar, des d’ara mateix, al teu repertori.
