L’home casat de qui t’has enamorat: primera part

Si el propi espòs és una llosa per a una mateixa, imagina’t el de les altres. És per això que no ens entra al cap de cap de les maneres l’afició generalitzada de moltes senyoretes d’embolicar-se amb homes casats àvids d’aventures, rejoveniment i autoafirmació mascle. No ho feu, no us alliteu amb homes casats, acabareu patint i, el que és pitjor, fent el ridícul. Si ja ens sembla una incomoditat fer-ho amb el propi, imagina’t haver de practicar-ho amb el d’una congènere.

Moltes dones d’ascendència feminista, alliberades completament i sense parella, cultes, amb un sou més o menys respectable, autosuficients i modernes es desordenen, sense remei, acostant-se perillosament a l’abisme, sovint per acabar-s’hi despenyant, per culpa d’haver iniciat una relació amb un casat. La cosa funciona més o menys així: un vespre, a la presentació d’un llibre, en un concert, en una estrena, una amiga et presenta un presumpte atractiu mascle (de vegades no és ni canònicament atractiu) i, allà mateix, després d’empènyer una mica, sorgeix la maleïda espurna que encendrà tot un bosc centenari (el de la teva dignitat, el de la teva felicitat, el de la teva pau)... Després del maleït acte cultural, al qual les persones de classe mitjana com tu es veuen insistentment abocades a assistir, l’interfecte et convidarà a una copa, tu acceptaràs perquè et creus una virtuosa de la frivolitat (“pot ser divertit”) i penses que controles el teu tarannà gràcies a haver llegit en diagonal Simone de Beauvoir i haver anat a dos espectacles de les Deforme Semanal, però oblidant, un cop més, segles de depredació mascle. A l’actual situació també hi col·labora el fet que, innocentment, et penses que tens davant un igual disposat a jugar el mateix joc que tu. Asseguts en unes butaquetes baixes entapissades de vellut vermell, al fons d’un local de llum verdosa on abans de la pandèmia els dimecres a la nit estudiants del Taller de Músics hi feien concertets de jazz, sense ningú al voltant, per allò de la distància social i amb les mascaretes (que no les màscares) donades de si, quedaràs impressionada perquè ell t’escolta atentament i et deixa parlar sense interrompre’t, et riu totes les gràcies, et mira fixament als ulls... És llavors quan tu, sense remei, comets el primer dels teus fatals errors: pensar que, per primer cop en tota la teva trepidant i feminista vida amorosa, has trobat un mascle que està atent i que et mostra un interès sincer. Com una autèntica Venus sents com reneixes com a dona entre l’escuma de les ones. Ets idiota, noia, perdona que ho diguem tan clar! Idiota! Un home que escolta i que et deixa dir és un home que està clarament casat i no precisament amb tu. Perquè, en cas contrari, t’explicaria, com fan tots, els seus projectes, les seves obres, et parlaria del seu hàndicap, del seu penis, de la seva mamà... Un home silenciós és un home que menteix, un engany. El mascle lliure parla sistemàticament d’ell mateix i pels descosits i mai no fa cap esforç en parar atenció al que tu li puguis arribar a dir. Mai. El tema favorit del mascle és el mascle. L’home casat, per contra, practica un obligat silenci i no descobreix mai res d’ell mateix perquè les seva intenció és tota una altra: destrossar-te la vida.