Aquesta nit no arribaré a sopar, aneu fent
Molts mascles, seguint un particular i subtil instint homosexual, prefereixen fer la majoria de coses que fan amb altres mascles com ells. De jugar a qualsevol de les activitats descrites sota aquest vastíssim paraigua semàntic que es coneix com a esport fins a negociar, sovint sense resultats gaire brillants, qualsevol cosa en el marc de les finances, la política, la religió o la ciència, passant per activitats relacionades amb el vandalisme, l’evasió de capitals o el crim organitzat i internacional. Als homes també els agrada moltíssim menjar i beure plegats i prefereixen que sigui un mascle com ells (xef, en diuen d’aquests) qui els cuini i els abeuri. El fet que als homes un altre mascle els conquereixi per l’estómac seria una altra prova irrefutable d’aquesta nova homosexualitat que avui descobrim. I ves que no sigui que el signe + de les sigles LGTBIQ+ correspon -qui ho hagués dit!- al mascle de tota la vida.
Les bones esposes coneixen l’afició que té el seu espòs per altres esposos i, en línies generals, no interfereixen en aquest tipus de relacions perquè, si bé descarten de totes totes les relacions romàntiques per a elles mateixes, no estan en contra en absolut que els altres -esposos inclosos- s’abonin al romanticisme més salvatge. Les bones esposes són tremendament tolerants amb les fórmules amatòries dels altres, fins al punt de tolerar, que és molt tolerar, el romanticisme mateix.
Un marit que, amb els companys i a les maneres guerreres d’Aquil·les, dissabte al matí surt ben d’hora per anar a pedalar, vestit de dalt a baix amb malles de licra, o a caçar cabirols i senglars, a fer running, també de licra fins a les orelles, o escalada, és un marit que et convé moltíssim perquè així podràs concentrar-te, per fi, sola a casa, en el teu projecte personal, un projecte que pot ser una nova traducció al català de La Divina Comèdia o mirar les musaranyes amb passió.
A més a més, un cop l’espòs hagi tornat a casa, ben entrada la tarda, fart perquè han anat a dinar copiosament a un refugi de muntanya (botifarra de Martinet, trinxat, costelletes de xai, peus de porc i crema catalana…) i cansat pel suposat esforç físic, no badarà boca fins ben bé l’endemà, embriagat a causa de tant d’oxigen puríssim que haurà respirat, de manera que seguiràs podent gaudir del teu temps com millor et convingui i sense interferències.
Quina alegria quan dimarts a dos quarts de nou del vespre et truca el teu marit des de l’oficina per dir-te que no arribarà a sopar, “aneu fent”, que en tenen per estona, potser fins a altes hores de la matinada, perquè “ha sorgit un problema a la planta de Tarragona” i han de calcular no se què per tornar-la a reactivar!
Ara s’imposa una tendència pedagògica perquè els cadells mascles deixin de banda la segregació i feminitzin el seu tarannà. Es pretén, així, que sàpiguen compartir la seva existència amb les femelles del seu entorn i que, de passada, es facin el llit ells mateixos. No ens sembla gens adequada aquesta estratègia perquè, si als futurs mascles els deixes que es barregin amb els altres, ¿d’on trauran les futures bones esposes el temps i l’espai per completar la seva obra (una obra que ja sabem que serà magna, serà revolucionària i serà impactant)? Si evitem les penyes, els clubs de cavallers, els equips de futbito i les trinxeres, què serà de la tranquil·litat de les bones esposes? El mascle, per al bé de totes, com més lluny millor.
