Quan el ridícul és sinistre

La mort de Fidel Castro va ser reveladora, ja que vam poder descobrir que nombrosos que són els apologetes d’una dictadura si és liderada per un dictador pretesament digne o si la dictadura és efectiva en els àmbits de la salut i l’educació. Els defensors de Fidel han aparegut com crancs quan es retira una onada. També ens va permetre comprovar el poc compromís democràtic que tenen amplis sectors polítics i mediàtics de l’esquerra catalana i espanyola.

Vam veure que per al primer tinent d’alcalde de la meva ciutat, Barcelona, la democràcia és un concepte líquid: “T’hi pots acostar o allunyar-te’n segons el moment històric” (27-11-16). No és el primer que fa servir aquest tipus d’argument. La història ens mostra que quan pensadors així copen el poder militar mai resulta ser el “moment històric” adequat.

La consellera de la Generalitat Dolors Bassa es queda amb les bonances de Cuba: “Sense Fidel Castro no hauria sigut possible! Cuba, fins a la victòria sempre!” (27-11-16). Després de rebre diverses educades i indirectes reprimendes, va matisar que la dictadura “no hauria d’haver durat tant” (27-11-16). És un argument que hem sentit sovint en boca de molts franquistes. La consellera és membre d’una coalició que parla contínuament de tenir un “mandat democràtic”.

Joan Tardà, d’ERC, va acomiadar el dictador cubà via el “compañero embajador ” amb un: “ ¡Hasta siempre, comandante! ” El diputat Gabriel Rufián no va criticar la dictadura de Fidel Castro però sí que ho va aprofitar per criticar el rei emèrit Joan Carles I per ser un càrrec no electe.

Anna Gabriel, de la CUP, ens diu que la geriàtrictadura dels germans Castro és una “democràcia social”. És lògic deduir que aquesta definició hauria de servir també per a Corea del Nord, l’últim gran aliat cubà. O per a l’URSS, l’Albània d’Enver Hoxha i altres ominoses dictadures.

En pocs casos aquestes postures van ser matisades, en cap expressament corregida. Afirmacions així generen dubtes sobre el que voldrà dir democràcia en una Catalunya independent si alguns dels seus líders polítics pensen això de Cuba. També fa que alguns aixequem les celles quan sentim que en un procés constituent o en una nova democràcia hi haurà “garanties democràtiques”.

És un signe dels temps que vivim que els mateixos que no condemnen sense ambigüitats una dictadura participin en propostes que banalitzen la democràcia en nom de la democràcia, com quan impulsen avançar l’edat de votació als 16 anys. Una proposta que no té cap referència internacional i que alhora no demana reduir als 16 anys l’edat per conduir, beure, ser mosso o soldat.

No és acceptable quan en aquesta sopa de confusió el president Puigdemont afirma que “encara que hi ha gent a qui la democràcia els causa urticària” per criticar els espanyols que s’oposen al referèndum (10-11-2016). O quan molts substitueixen interessadament referèndum per democràcia o majoria per mandat.

Aquesta agitació de conceptes ens porta a declaracions com les del conseller Romeva, que va afirmar públicament i tranquil·lament que el referèndum que vol convocar serà vinculant “independentment de la participació” (4-12-2016). Una afirmació així l’invalida com a garant de participacions democràtiques.

Si legítimament es vol la independència de Catalunya, s’hauran de guanyar consensos i suports molt majoritaris. Recordem que a la tan injuriada Constitució espanyola hi va donar suport la pràctica unanimitat de l’espectre polític català i va ser aprovada en referèndum per un 90,46% dels catalans amb una participació del 67,91%. És cert que es va produir en moments molt especials, però és que les grans resolucions a grans problemes sempre es donen en moments molt especials. La realitat és que va ser un gran punt de trobada i consens i per això va ser una eina tan efectiva durant una generació.

Si veritablement es vol una República Catalana pròspera i reconeguda internacionalment, s’haurà d’aconseguir amb un procés democràtic sòlid que culmini amb un referèndum un cop s’hagin passat totes les etapes i es pugui realitzar amb totes les garanties (i no utilitzant el referèndum com a subterfugi). Recordem que els referèndums per si sols no necessàriament solucionen res: ho hem pogut veure al Regne Unit amb el Brexit, a Hongria, a Colòmbia i a Itàlia.

A aquells que veritablement creiem en la democràcia representativa com la millor forma de formar governs, garantir llibertats i generar prosperitat ens toca dir prou al cenacle de polítics que degraden el preuat concepte de democràcia o que acullen parademòcrates mentre donen lliçons de democràcia. Aquells que, a més, som d’esquerres, d’una esquerra civilitzada i amb ambicions de govern, ens toca condemnar els partits i mitjans que donen suport a una dictadura com la cubana, hi simpatitzen o la matisen.