Restablir-nos del mal fet
Finalment ha arribat el xoc entre l’independentisme català i l’estat espanyol liderat pel govern de Mariano Rajoy. Abans d’arribar aquí, l’independentisme ha estat anys acumulant greuges enfront d’un estat que durant els mateixos anys ha implementant l’estratègia del cargol: si detectes moviment, amaga’t dins la closca i espera tranquil·lament que tot passi.
El xoc de dues visions polítiques oposades, dues realitats, de dues formes de gestionar la política. Ho estem vivint com qui veu com dos vehicles xoquen de cara l’un contra l’altre a càmera lenta.
La materialització pràctica d’aquest xoc són centenars de persones victorejant policies nacionals amb un “¡a por ellos!”; una demencial estratègia que envia antidisturbis a desallotjar amb una virulència insuportable milers de catalans que voten pacíficament en un referèndum convocat pels partits independentistes; els cops de maça per entrar a centenars d’escoles, els cops de porra i els ferits. Amb imatges horripilants. A Tarragona, pedres contra guàrdies civils, convé no ignorar-ho. A Cornellà, escoles desallotjades per veïns. Vagues. Manis espontànies. Més ominós, alguns mossos i guàrdies civils encarant-se amb crits i nervis; alcaldes expulsant policies d’hotels.
El govern de la Generalitat, amb la DUI, i l'estat avançant cap al 155 han dibuixat un xoc de durada indeterminada. Estratègies que es desenvolupen amb accelerades sobtades i aturades curtes, que paren per prendre alè abans de tornar a la càrrega.
El resultat és mig Catalunya i el govern de la Generalitat en insurrecció oberta.
Manis i fractura social. Sí, per molt que s’hagi volgut negar, ha arribat la previsible fractura social. Una fractura molt catalana: emocional, pacífica, complexa i intensa. Al Facebook, al WhatsApp, als grups d’amics i a les famílies. Ho veiem també quan els definits com a equidistants generen “repugnància” o “menyspreu” perquè se suposa que els catalans hem d’estar alineats per bàndols.
Els uns, absolutament convençuts que representen el desig d’un poble davant la falta de legitimitat de la Constitució i del govern del PP, partit minoritari a Catalunya. Els altres, segurs que actuen amb la total legitimitat que els dona la Constitució d’un país respectat a la Unió Europea i a l'OTAN.
Els costos d’aquest xoc són molts i alts.
Alguns costos són visibles, com la fugida de bancs i empreses, el creixement de l'odi polític, l'enuig, l’obertura d’un abisme entre catalans, la separació emocional entre catalans i la resta d’espanyols i la judicialització de problemes polítics.
El més denunciat segurament és la deslegitimació de l’imperi de la llei a Catalunya. No és un assumpte menor. Ja a la Grècia clàssica Aristòtil afirmava que “és més correcte que la llei governi que no pas que ho faci qualsevol ciutadà”. A la l·lustració John Locke va determinar ecertadament fa més de 300 anys que “l’imperi de la llei és el que dona als membres del govern el dret de governar, i no altres mètodes incerts i arbitraris”.
A Catalunya s’ha deslegitimat tant la llei que ja no només es clama a favor de desobeir la Constitució, sinó que ignorar al Consell de Garanties o el secretari del Parlament ni tan sols requereix explicacions per part de Junts pel Sí. Tant és així, que avui molts catalans consideren que hi ha un consens percebut en contra d’una llei, que senzillament no s’ha d’implementar.
Altres costos no són tan visibles, però sí, lúgubres. De manera menys explícita però davant dels nostres nassos estem vivint la degradació de la política institucional. Les institucions catalanes, tan preuades en el passat, han obert la porta i han donat pas a la sacralització del carrer. L’agenda política i el lideratge del canvi ja no són a les institucions. La política la fan les estrelles radiofòniques, els tuitaires i els missatges televisius. Les institucions deixen pas a les masses; els càrrecs electes, als periodistes; els votants, a la gent; el Parlament, al carrer; la llei, a la justícia, i la majoria, a la minoria.
El cost és terriblement elevat, perquè construir institucions respectades per tothom és una feina àrdua i lenta. Demolir-les, està vist, és qüestió de pocs anys. Quan els catalans deixen les institucions estan deixant de banda el principi de les nacions civilitzades. La política es fa a les institucions precisament per evitar que mani el més fort o el més sorollós. També per assegurar que les decisions tinguin el debat requerit, segueixin unes normes prepactades, siguin racionals i es governi amb eficiència.
Si volem un país pacífic hi haurà d’haver pau civil i haurem de recompondre la unió entre catalans. Si volem un país que prosperi haurem de restaurar el respecte a la llei i restablir les nostres institucions. En algun moment tot això haurà de passar per un gran acord, i només serà possible amb diàleg constructiu per trobar una solució democràtica. Necessitarem líders que així ho entenguin.
