S'han acabat els governs independentistes?
Si bé els problemes entre els socis del govern de la Generalitat no s'han aturat durant la pandèmia, és previsible que ara la fractura torni al primer pla. Els republicans volen que el president Torra convoqui els catalans a les urnes com més aviat millor. Els dirigents d'ERC ja han vist aprovats els pressupostos –responsabilitat directa del vicepresident Aragonès– i no veuen clar que en surti res de positiu de la taula de diàleg Estat-Generalitat. Les presses republicanes evidencien un punt d'esquizofrènia, atès que si a ERC se sentissin segurs, el lògic seria esperar per tal que l'avantatge electoral a favor seu creixi i es consolidi.
Mentrestant, JxCat no ha aconseguit sortir del seu laberint i la pandèmia ha situat Puigdemont pràcticament al marge. L'única notícia ha estat la creació, a partir de l'anomenat Grup de Poblet, del nou Partit Nacionalista Català, que aplega gent d'ideologies properes al centre i que té una aproximació realista al conflicte amb l'Estat. Són persones que, com Marta Pascal, no combreguen amb l'estratègia de Puigdemont, consistent a fer abstracció de la derrota de l'octubre del 2017 i cridar a l'atac frontal contra l'Estat. A més, estan cansades de les imposicions i de l'asfixiant pressió exercida des de Waterloo.
Després d'una topada greu amb ERC i en un rampell, Quim Torra va prometre solemnement el 29 de gener que un cop aprovats els pressupostos anunciaria la data de les eleccions ("la legislatura està esgotada"). No ho ha complert. El covid-19 n'ha estat el motiu, d'altra banda comprensible. Tanmateix, a mesura que ens allunyem dels pitjors dies de la pandèmia, el que era un bon motiu va prenent aspecte d'excusa. Puigdemont necessita temps per reorganitzar el seu espai –especialment per tancar un acord amb el PDECat, una part del qual no combrega amb ell– i per poder dissenyar una campanya electoral. Que les enquestes donin la victòria a ERC és un motiu més per voler esperar.
Agradi o no agradi, però, les eleccions a Catalunya arribaran. Potser a l'octubre, el Tribunal Suprem ratificarà la inhabilitació del president de la Generalitat. A partir d'aquí, Junts per Catalunya pot provar d'investir un altre dels seus diputats –cosa que desencadenaria un enfrontament amb ERC de dimensions difícils de preveure– o bé Quim Torra pot convocar les eleccions just abans que la inhabilitació esdevingui efectiva. Les urnes s'obririen 54 dies després.
I amb la data electoral, arribarà el problema. ¿Poden JxCat i ERC tornar a demanar als catalans que els votin per continuar tenint un govern independentista a la Generalitat? ¿Dos socis que no han deixat de barallar-se, dos socis que tenen dues estratègies diametralment oposades sobre el rumb que cal prendre?
Posem un exemple rellevant d'aquesta aguda dissonància: mentre ERC té clar que ha d'evitar que el govern de Pedro Sánchez, el del PSOE amb Unides Podem, caigui, que ha de fer mans i mànigues perquè tiri endavant, a JxCat no sols no sembla importar-los l'ascens al poder de les dretes espanyoles, sinó que alguns aparentment el desitgen. No tenen en compte que, justament, Catalunya es troba avui en pitjors condicions per enfrontar-se a l'Estat que fa tres anys.
Les eleccions arribaran, i si no és que creiem que tot és una conjura i una gran comèdia, no sembla que la proposta als catalans pugui ser un nou govern independentista amb, això sí, un altre president. Si el partit de Junqueras obté la victòria, possiblement explorarà l'aliança amb els comuns i, en segon terme, cercarà el suport del PSC i JxCat des de l'exterior del govern. Amb el benentès, esclar, que l'aritmètica ho permeti.
Aquest pacte s'arrengleraria amb l'estratègia d'ERC inspirada per l'objectiu "d'augmentar la base" i al mateix temps amb la voluntat d'incidir a Madrid i evitar un govern de la dreta i l'extrema dreta. Esquerra Republicana, per tant, no sols s'esmunyiria de nou d'una possible candidatura unitària independentista, sinó que també buscaria deixar les altres forces independentistes als bancs de l'oposició.
La por d'ERC (potser per això somia en unes eleccions exprés) és que, si la ciutadania percep que busca un govern d'esquerres, el seu avantatge actual en els sondejos s'evapori. D'altra banda, provar d'amagar o dissimular les seves –del tot legítimes– intencions no sembla possible i, sobretot, no sembla honest. Potser és esperar massa en els temps que corren, però el desitjable, naturalment, seria que tothom parlés clar a la gent –que a aquestes altures bé que s'ho ha guanyat– i fes l'esforç de confiar en el bon criteri dels catalans. Potser el desenllaç sorprendria uns i altres.
