Raons, passions i eleccions
La colossal topada del 27 de febrer al Parlament, amb Roger Torrent novament de protagonista, va abocar al trencament el matrimoni malavingut entre Junts per Catalunya i ERC. Són de fa temps com aquella parella que continua casada malgrat que dormen en habitacions separades i planegen futurs particulars.
L'aval de Torrent i ERC a la, per dir-ho diplomàticament, sorprenent decisió del secretari general del Parlament, Xavier Muro, de prendre l'acta de diputat al president Torra va fer que aquest optés per la fórmula “Després dels pressupostos, eleccions”, la qual, d'una banda, li va prou bé a Esquerra Republicana, partit que pretén patrimonialitzar l'aprovació dels pressupostos, però també a JxCat, que necessita temps per provar d'organitzar el magma que s'anomena –a aquestes altures sense gaire precisió– espai postconvergent.
La convocatòria electoral diferida de Quim Torra va convertir en estranya la trobada amb el president Sánchez. Una reunió que, tanmateix, els va bé tant a Torra com a ERC. Va ser el tret de sortida d'unes negociacions amb un origen estrany. No va ser gaire comprensible –i una mostra més del penós desencontre al qual al·ludíem– que ERC pactés una taula de diàleg entre executius al marge del grup majoritari del govern de Catalunya (JxCat) i del seu president.
És obvi que ERC i el govern Sánchez preferirien unes negociacions entre ells, és a dir, sense que de l'equació en formi part JxCat. Per una colla de motius. El principal, però ni de bon tros l'únic, l'actitud del puigdemontisme, que manté una actitud d'enfrontament permanent amb l'Estat. Puigdemont, ara per ara, continua controlant JxCat i donant instruccions a Torra, un activista amb poc sentit institucional.
Si en tingués, no hauria, per exemple, posat en risc la presidència de la Generalitat i el Govern resistint-se a despenjar una pancarta. Va decantar-se pel que Max Weber va anomenar ètica de la convicció, tot obviant les conseqüències dels propis actes, exactament el que un governant mai no ha de fer.
Les negociacions quedaran congelades per les eleccions catalanes. Això farà que no tinguin temps de fracassar del tot –que és, crec, el seu destí final almenys pel que fa a les qüestions de fons–, i conservaran certa lluïssor esperançadora. ERC podrà fer bandera d'haver aconseguit asseure el govern espanyol a la taula. Mentrestant, el puigdemontisme intentarà denunciar el diàleg com una enganyifa i una maniobra de distracció per part de Sánchez, així com una mostra més de l'entreguisme traïdorenc d'ERC, partit que, a més, haurà de defensar-se com pugui de l'acusació de desitjar secretament una entesa a tres amb els comuns i el PSC. (JxCat només pot aspirar a governar amb ERC, un terrible inconvenient estratègic.)
Esquerra compta amb un parell d'avantatges. El primer, que la societat catalana en el seu conjunt –enllà de la cridòria de Twitter– desitja un govern que governi –i governi bé– i no que estigui absolutament abocat i ocupat en la confrontació amb l'Estat. Fa la sensació que l'estratègia pragmàtica d'ERC i la crida a sumar –que implica acostar-se als comuns i també al PSC– ha anat guanyant terreny.
En segon lloc, els republicans tenen en principi un candidat clar: Pere Aragonès. No és el candidat ideal, però ha aconseguit en poc temps construir-se un perfil polític. JxCat no en té, de candidat clar, ni de bon tros. Laura Borràs ha perdut pistonada arran dels seus embolics judicials. Hi ha altres possibilitats, certament, com Damià Calvet, que, com és notori, treballa intensament i ambiciosament en aquesta direcció. Tots els aspirants, però, estan subjectes al càsting –a l'aprovació o al veto– de Puigdemont. Un estratagema molt probable –certament temut per una ERC escaldada– és que sigui aquest últim qui encapçali la llista de JxCat. Una candidatura purament simbòlica, però que, com s'ha demostrat en anteriors ocasions, pot resultar molt eficaç pel que fa als resultats.
Sigui com sigui, cal tenir molta fe en la naturalesa humana, i en la naturalesa humana dels nostres polítics en particular, per pensar que aquesta cursa electoral que en la pràctica ja ha començat no estarà curulla d'acusacions, retrets i insídies entre les dues principals opcions independentistes.
Confiar que ara, quan s'acosta la que –per a alguns, encara que no està gens assegurat– podria ser la batalla definitiva per l'hegemonia, JxCat i ERC demostraran responsabilitat, talent i una certa elegància es fa molt complicat. Si l'espectacle caïnita continua, o tendeix a endurir-se, l'independentisme civil no farà més que apregonar-se en la frustració i el desconcert actuals. I, una bona part, també en el cabreig sord o potser ben sorollós.