Edificis a la recerca d’institucions

Les places, els bancs i les pedres, ben organitzats, integren. Però la música, més. Em vaig perdre l’actuació de Yo-Yo Ma al Raval, però n’he llegit la crònica i he vist alguns vídeos casolans. El projecte social Bach, impulsat pel violinista francès, parteix de la convicció que la cultura és un component essencial en la construcció de la ciutat, i l’acció de Barcelona va consistir en una actuació en directe al carrer, en col·laboració amb l’espai Xamfrà, que connecta els mons del Raval a través de la música, la dansa i el teatre. Emociona especialment sentir Motis i el violoncel·lista interpretant 'El cant dels ocells' sota una carpa mínima, sense cap parafernàlia. De Sant Pau del Camp al món, inspirats per Pau Casals. Sens dubte, en un temps de peatges per a qualsevol activitat cultural, el social Bach Project és disruptiu pel que suposa: acostar la interpretació més sofisticada als que no haurien pogut anat al Palau a fer cua per l’entrada. No se m’acut una manera millor d’explicar el potencial cultural de la vida densa a la ciutat.

Durant molts anys vaig cantar a la coral l’Esquitx, al carrer de la Palla, els dissabtes al matí. I després al Cor de Noies de l’Arc, a Can Ponsic, sota la direcció d’Esther Bonal, que és ara l’ànima de Xamfrà. Després de diversos trasllats, ja no tinc piano, però sovint em sorprenc cantant un 'Magnificat' del Pare Soler o estrofes de cançons populars de lletres enrevessades. El meu cançoner particular s’ha anat enriquint amb el temps, i el cultivo com puc salsejant en tota mena de plataformes d’internet. L’únic llatí que puc parlar encara ve de la música antiga que se m’encadena, i recito poesies cantades, perquè només tinc memòria musical. Escric millor que no canto, però a l’Esther (i a la Mireia, a l’Abel, i tants altres) això sempre li va ser igual: érem una polifonia d’artistes emergents, i ens ho passàvem bomba.

Cadascuna de les vides del Raval té una història potentíssima al darrere. La cultura és el projecte més transversal i alhora més complicat, perquè no és car en diners, sinó en temps. Es pot fer música amb qualsevol cosa, però requereix un estat d’ànim obert, un cert entrenament i un lloc per practicar-la compartint-la amb els altres. Per combatre l’elitisme cultural, exposar els infants de tots els barris a la Cultura (amb C majúscula) és essencial.

Barcelona no té un Palau del Louvre, ni el Palau d’Hivern de l’Hermitage de Sant Petersburg, ni les col·leccions del Prado de Madrid. I, de fet, el públic local no visita els museus de la ciutat com ho fan els parisencs amb les seves superproduccions locals. Però l’edifici no fa la institució. I en ple segle XXI, la creació vindrà d’aliances totalment noves i de col·lisions inesperades amb disciplines diferents.

Per això penso que els edificis patrimonials que estan buits han de servir per eliminar barreres als que no ho han tingut tan fàcil. El Borsí, la Foneria de Canons o qualsevol edifici en desús al cor de Barcelona hauria d’aixoplugar institucions que treballen per la integració. Posar-ho fàcil perquè tocar un instrument sigui un premi, no un luxe. Això vol dir ser generosos amb les reutilitzacions d’edificis i pensar en la cohabitació de públics diferents. Si l’esquelet dels edificis és bo, només cal proveir els edificis d’una bona connexió elèctrica, acústica i de control lumínic. Acosteu-vos a les instal·lacions del Casal dels Infants, i penseu com es multiplicaria el seu impacte amb unes instal·lacions renovades.

Si Manhattan sona eternament a jazz, Barcelona pot explorar millor la seva connexió africana, i en particular la mediterrània. Rosalía, Txarango o Manel han obert el camí de la producció musical de qualitat. La rumba, el hip-hop, la samba i altres sons del món ens poden ajudar a desconnectar de dependències culturals heretades. Un factor determinant de l’èxit de les ciutats és la seva generositat. Els humans som gregaris i ens acostem allà on creiem que serem ben rebuts. A Barcelona hi ha molt de camí a recórrer per visibilitzar allò que ja fem bé, però que podríem fer millor amb una mica més de recursos.

Penso que Yo-Yo Ma s’acosta a Barcelona pel compromís exemplar de Xamfrà, i que seran aquesta mena d’iniciatives locals ben arrelades les que podran obrir nous horitzons a una millor projecció cultural de la ciutat. Per cert, aquest estiu Xamfrà organitza unes colònies amb Can Ponsic, barrejant infants de Sarrià amb els del Raval. Acollir, en temps de desigualtats, també vol dir mesclar gent de tots els barris.