Qui és l’Estat a Barcelona?

Aquesta és la pregunta on acabo sempre quan m’informo sobre projectes importants per a la ciutat com el port, la Sagrera, les infraestructures viàries metropolitanes, l'aeroport o la Zona Franca. Perquè hi ha àmbits que estan clarament delimitats per límits administratius que l’Estat s’entesta a assenyalar, i on acaben moltes discussions importants. Per exemple, la gruixuda línia de les propietats estatals a Barcelona. A Espanya, la costa és de domini públic estatal. Sobre el paper, el límit de la ciutat no és el mar, sinó el límit del domini públic marítimo-terrestre (ZMT). Per a mi, el problema no és la propietat del sòl, sinó la manca de proposta o d’encaix dins del discursos urbans que la ciutat va travant. Per què sobre les propietats de l’Estat no hi apliquen les mateixes dèries que impulsen totes les altres transformacions de la ciutat?

No em refereixo a la qüestió de les competències (qui és l’autoritat administrativa que mana), sinó a com els projectes que es dissenyen sobre aquestes propietats encaixen dins dels grans plans que té la ciutat. Perquè, caminant, ningú no ha vist mai la línia que separa la ciutat de la costa estatal: ni els ciclistes que voregen la platja els diumenges, ni les criatures que fan volar estels, ni els guiris que es torren a la sorra, ni els borratxos que surten de la festa nocturna quan surt el sol sobre la platja.

Cada nivell administratiu té la seva agenda i, malauradament, són sovint contradictòries. En el cas dels locals del Front Marítim, els veïns de Vila Olímpica coneixen els excessos de les festes nocturnes i la congestió turística dels estius, abans del coronavirus. A nivell municipal, Barcelona veu el Front Marítim com un gran actiu d’espai públic i últimament com una enorme preocupació ambiental, per l’amenaça de la pujada del nivell del mar. I l’Estat no sabem ben bé com ho veu. El ministeri de Foment s’ho hauria de mirar des de la perspectiva del port, i el ministeri per a la Transició Ecològica hauria de vetllar per la protecció ambiental. Per al ministeri d’Hisenda, naturalment, els locals del Front Marítim són una oportunitat per fer caixa en un moment de crisi com aquest, i no ha dubtat a subhastar-los. És decebedor pensar que l’Estat sistemàticament coarta les possibilitats que té una ciutat com Barcelona per aixecar ingressos propis, controlar els usos del sòl o millorar els barris. L’agenda de l’Estat en aquest cas ha estat la de la projecció de la ciutat global i el reclam turístic de les platges i l’oci. Però, amb tot, el més greu és que no ha vingut ningú a explicar-ho. Cap responsable d’aquests ministeris no s’ha assegut als consells de barri, ni als plenaris, ni ha caminat per la zona de matinada, amb l’insomni dels veïns. Aquí no hi ha ni cap tàctica, ni participació, ni visió estratègica. Tant se val la inversió en estudis i honoraris pagats per Barcelona Regional i per la Gerència Municipal per al “Pla estratègic dels espais litorals de la ciutat”, i tant se val el procés participatiu penjat al Decidim.Barcelona.

És el fals discurs del “Junts”, del “Units” o del clàssic “Entre tots”. Quan es tracta de l’autoritat, ningú no dubta a acatar les jerarquies, i tirar pel dret, a costa dels drets dels veïns dels entorns. Sembla mentida que les bones intencions xoquin altre cop amb un mur infranquejable, el de les competències. Tot plegat indica que en la subhasta els processos estatals, tan centralitzats, tan impersonals, tan arrelats en la desconfiança dels poders de decisió local, fan impossible per a les ciutats desenvolupar cap visió coherent per al futur. Estem parlant dels usos que tindrà la meitat del Front Marítim de Barcelona, un àmbit ple de conflictes des de fa anys i que és decisiu per al caràcter de Ciutat Vella i el Poblenou!

A mi m’agradaria entendre els propòsits urbans d’aquesta decisió, i sentir-la dels responsables del ministeri d’Hisenda, i dels altres ministeris que en tenen competència. Es ven per canviar-ne els usos? Es ven per invertir en altres equipaments a la ciutat? Qui vetllarà perquè els nous propietaris desincentivin l’ús del cotxe? Qui els haurà d’indemnitzar en el cas d’un nou temporal com el Gloria? Qui convencerà els nous propietaris que la ciència i la recerca són prioritàries a Barcelona per sobre de les activitats nocturnes?

I em sembla greu la renúncia municipal. Renúncia a sensibilitzar sobre la problemàtica de les competències; incapacitat de convèncer els responsables estatals que aquesta és una zona molt sensible, i claudicació també davant dels propis ideals. Perquè era un sòl públic que s’ha venut a uns propietaris que se’l quedaran per sempre, i que va en la direcció contrària al que s’havia anat predicant els darrers anys. Acabo, doncs, com començava: qui és l’Estat a Barcelona i quins plans té per al Front Marítim?