La hipòtesi del teletreball
Diuen els portals immobiliaris digitals que la pandèmia de la covid ha canviat dràsticament el tipus d’habitatge que cerquen les persones. Alguns ens evadim somiant que, si sobrevivim, aprendrem a viure millor. Fins al març em llevava a quarts de set del matí, m’arreglava, feia els esmorzars, llevava les nenes si estaven amb mi, les deixava a la parada de l’autocar, feia tres quarts d’hora en metro i alguns vespres les recollia a música per ser a casa a quarts de nou. Sovint viatjava per assistir a congressos o reunions i agafava alguns avions i trens a hores intempestives. De vegades pensava que tenia un punt d’absurd però que era el que tocava, i que en tot cas hauria de passar alguna cosa molt grossa perquè féssim un cop de cap. Doncs ha passat: ni Greta Thunberg s’ho hauria imaginat.
Durant aquests mesos de confinament s’ha produït un trencament inèdit en la història urbana recent: la necessitat de desplaçar-nos contínuament d’un lloc a l’altre. Espero que el canvi cultural que tots hem fet per garantir la salut pública serveixi per reprendre l’activitat conscients del poder de les decisions col·lectives. ¿Pot ser aquest imprevist un precedent per fer front a altres crisis globals, com l’emergència climàtica?
No n’hi ha prou amb pintar carrils bici al carrer: si després del confinament tots tornem a moure’ns com abans, els nivells de congestió, de trànsit i contaminació seran altre cop mortífers. ¿És realment un escenari possible, el teletreball? La casa ideal per al teletreball té pati o terrassa, i un contacte directe amb la natura... Té una taula gran per fer-la servir com a lloc de reunions o despatx i una gran pantalla a la paret per no perdre la vista a les videoconferències. I un cubell de residus de brossa orgànica per al compostatge, així com un dipòsit per recuperar l’aigua de pluja. Als centres de les ciutats globals, aquestes cases no es poden pagar, però en municipis mitjans, s’hi troben oportunitats assequibles, sobretot amb la hipòtesi de les vacances europees i les inversions estrangeres restringides fins que no aparegui la vacuna. Però si es confirma la demanda real per a cases més espaioses i amb accés al verd, ja fem tard; cal ampliar el marc mental de la vida col·lectiva al territori, perquè hi haurà algunes persones (les afortunades que mantinguin feines que no requereixin presència) que podran treballar sense la necessitat de baixar diàriament a les oficines. I això ens beneficiarà a tots, incloses les persones que tinguin feina presencial, perquè els carrers aniran més fluids i s’alliberaran seients al metro.
Des de l’àmbit residencial, res de nou. Des de finals dels anys setanta, Barcelona, l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Cornellà perden població o creixen molt poc (gràcies a les migracions), i ha augmentat el nombre d’amics i familiars que s’han mudat al Baix Maresme, al Vallès, a l’Ordal o al Garraf. En aquests àmbits, fins als noranta es van duplicar o triplicar les poblacions, i s’ha mantingut una tendència de creixement fins avui. Però la proliferació de casetes i xalets amb piscines ha disparat el consum energètic, la pol·lució dels cotxes i el consum en grans superfícies.
Ara és urgent tenir el territori al cap perquè d’aquí un any, si tot va bé, quan puguem fer vida al carrer, la mobilitat metropolitana sigui sostenible i es pugui anar a comprar el pa i el diari cada dia sense necessitat d'agafar el cotxe. Perquè seria terrible pensar que hem estat capaços d’aturar el món per frenar un virus, però que estem disposats a acabar amb els recursos del planeta per la nostra incapacitat d’organitzar nuclis urbans autosuficients, on es pugui produir l’energia que es necessita per viure i no contaminar per fer trajectes innecessaris. Actuar per compactar amb densitats adequades: un projecte metropolità que, de fet, no ha acabat de creure’s mai ningú. Però el camí de la metròpoli passa per ser més solidaris i ampliar els àmbits de planificació més enllà del barri o del municipi propi.
Es tracta de descartar l’ideari suburbà anglosaxó i recuperar la llarga tradició mediterrània del creixement orgànic, aquell que s’articula al voltant de rambles, passejos i places amb una densitat adequada, amb molts terrats i patis amples en cases d’alçades raonables. Amb un espai públic d’ocupacions espontànies, reversibles i no sistemàticament massificades. Tot plegat permetria equipar millor les dotacions com hospitals i escoles a tot el territori, que no dependrien tant de les estacions de l’any i les vacances. Si això passés, seria l’hora de la recuperació del patrimoni i de prioritzar l’habitatge per sobre del turisme, amb una reducció efectiva de l'empremta ecològica. Si hi hagués alguna proposta política compromesa i exigent en aquest sentit, segur que els que fem plans per a l’escenari postpandèmia hi estaríem molt més receptius.
