Una pedra a la sabata
Arquitecta i consultoraEl Pla General Metropolità (PGM) aprovat el 1976 és una eina obsoleta perquè durant massa temps els arquitectes hi han delegat la seva capacitat d’argumentar. Refugiar-se en les qüestions tècniques, en les abundantíssimes i contradictòries ordenances o en la jurisprudència ha estat un recurs massa utilitzat per evitar proposar, canviar o millorar substancialment la vida a la ciutat de manera raonada. Si fins ara el PGM no ha estat un fre total ha estat perquè a les facultats d’arquitectura s’ha ensenyat a projectar portant al límit tota classe de normatives, a aprofitar dobles lectures dels plans urbanístics i a justificar volums i gàlibs gràcies als desnivells, a rasants confuses i a interpretacions creatives.
En la mesura que una eina 'superior' com el PGM zonificava i atorgava edificabilitats, no calia debatre ni revisar res críticament. Durant quaranta anys ha estat possible canviar usos o equilibris entre verd i edificació a través de mecanismes com la requalificació, que ara genera tota mena de suspicàcies. Però sobretot el PGM s’ha demostrat inservible per frenar la conversió de Ciutat Vella, l’Eixample o Gràcia en barris plens d’hotels i restaurants amb habitatges per a persones d’alt poder adquisitiu. Per això hem vist tota mena de moratòries i de suspensions temporals de llicències, però amb un èxit relatiu: per als grans operadors, ni les moratòries ni el PGM no han estat mai una barrera, mentre que els petits propietaris s’han vist obligats a vendre per la incapacitat d’afrontar els interminables processos urbanístics. I així els grans tenidors han anat acumulant sòl, en peces grosses o disperses per la ciutat, que han anat desenvolupant a mesura que acumulaven prou patrimoni per fer canvis d’usos i cessions amb els terrenys que més els convenien.
La realitat és molt més complexa que el que diu el paper; per sort, usem diferent la ciutat de com va ser dibuixada l’any 76. La ciutat és plena de llocs híbrids que actuen de vegades com a equipament, de vegades com a negoci, o com a espais de vida col·lectiva en propietats privades. Per no parlar dels 'coworkings', dels espais autogestionats o d’iniciatives pioneres com la de Palo Alto. Podríem fer una llista llarguíssima de llocs singulars que ho són malgrat la seva designació tècnica. Els matisos són importants, i en un context de ciutats cada vegada més complexes, obertes i canviants, ho tendiran a ser cada vegada més. No es té en compte, per exemple, la reversibilitat dels usos; però si ens creiem que el dret de superfície és una bona alternativa a la venda de sòl públic, caldran noves eines per permetre canviar els usos sense requalificar.
Per què un hotel amb un jardí o una terrassa oberts al públic no poden tenir dobles qualificacions? Per què no es pot cedir temporalment un sòl destinat a equipament a la creació d’empreses si l’atur és un dels factors que més llasten les ciutats catalanes? Per què unes plantes baixes obertes a activitats del barri no poden tenir el doble ús de residència i equipament públic? Passa a totes les ciutats del món, implica reconèixer la mixticitat d’usos, i succeeix en milions de racons de la ciutat, tot i que s’hi passa de puntetes. Hi ha moltes maneres de reservar sòl per a dotacions públiques a mesura que es densifica la ciutat, però el PGM és extremadament rígid en aquest aspecte. La cosa és seriosa perquè amb una qualificació determinada, o sense la doble o triple qualificació, hi ha projectes que esdevenen inviables, i que en canvi serien positius per als barris.
En una societat madura democràticament ja no hi ha dos bàndols: el dels tècnics i el dels veïns. Vivim en un època de crisi de legitimitats, de simplificacions i clixés (públic: bo; privat: dolent), amb més diversitat dels interessos col·lectius. La legitimitat dels projectes urbans serà més gran si s’han fet amb una implicació ciutadana real. S’ha d’avançar cap a l’argumentació i el convenciment per oposició a la imposició de normatives 'superiors'. El PGM es va redactar amb horitzó a llarg termini, amb la pretensió de poder controlar el futur; com si amb un sol pla es poguessin reduir les incerteses. L’ambició de fer un projecte integral, útil per a la totalitat dels casos, és avui contrària a les múltiples realitats urbanes. Altres ciutats es regeixen per plans directors molt més simples, que fixen densitats mínimes (no màximes!) i que es concreten projecte a projecte.
Convèncer en lloc d’imposar: tan evident i tan difícil. El primer pas seria assumir que, ara per ara, el PGM és una enorme pedra a la sabata.
