Les Tres Xemeneies

08/11/2018
4 min

Arquitecta i consultoraLa nit en algunes àrees de la metròpoli impressiona més que en d’altres. Penso això mentre espero el tramvia a Sant Adrià (en alguns racons de la metròpoli, el temps també passa més a poc a poc), confortada pels crits d’un partit de futbol pròxim; després, el vagó va tan buit que fa sensació de matinada, malgrat que són les deu d’un dia laborable. Veig les tèrmiques des de prop, i un cartell d’Altamira que diu "EN VENDA", amb lletres vermelles. A l’alçada del Parc del Besòs hi puja un home d’edat indeterminada i desvestit, que decideix asseure’s al meu costat malgrat que estem sols. Em diu que ha passat molta por i que vol diners, però els efectes de les drogues que ha consumit li impedeixen mantenir una conversa. Per sort, puja una altra noia a la rambla Prim i em convida a seure al seu costat amb la mirada. Ho agraeixo, perquè el meu mòbil s’ha quedat sense bateria, i anem juntes fins a Glòries.

Hi ha exactament la mateixa distància de Glòries a Francesc Macià que a l’estació de Sant Adrià. Però el Besòs és una frontera mental infranquejable per als barcelonins, i aquest és probablement el desafiament més important de l’àmbit de les Tres Xemeneies. Què hi ha de passar perquè sigui necessari o convenient anar-hi de tant en tant, des de Badalona i des del Poblenou? No calen edificis icònics, n’hi ha prou amb les inversions adequades (públiques o privades). Per a recosir dos ecosistemes autònoms, el més eficaç és idear un programa potent per a la zona de contacte amb un disseny porós i acollidor, entenent que això forçarà els fluxos urbans a trobar-se en el punt mig.

Des de fa unes setmanes s’està desenvolupant un procés participatiu impecable sobre l’àmbit de les Tres Xemeneies. Sense polítics, amb residents dels entorns molt disposats a escoltar-se els uns als altres i amb uns dinamitzadors que ho fan tot més fàcil i agradable. Gairebé em fa por escriure aquest article per no espatllar-ho. Que l’urbanisme es vagi humanitzant significa que la participació ha vingut per quedar-se. Cal superar la por dels professionals a exposar les seves propostes a un públic no familiaritzat amb la tècnica, així com aprendre a fer callar els polemitzadors que només participen per fer oposició a tot. Els processos de participació enriqueixen els debats tècnics, i seran cada vegada més vinculants.

L’àmbit té unes preexistències maleïdes: el pas del tren infranquejable, la subestació elèctrica, el col·lector paral·lel al mar, l’obsolescència del teixit industrial, el tap que genera el Port de Badalona, l’estat de les platges, la monotonia de l’entorn construït i un teixit urbà poc divers, amb presència de grans (enormes) superfícies. El Pla Director Urbanístic interioritza els costos d’eliminar algunes d’aquestes barreres, però queda fora del seu àmbit soterrar el pas del ferrocarril i no està clar qui haurà d’assumir la reparació i manteniment de les Tres Xemeneies, ara monumentalitzades com a Bé Cultural d’Interès Local. Si no s’hi posen mitjans, difícilment es compensaran les carències d’un territori històricament maltractat. El que el procés de participació està posant de manifest és que els ciutadans de Sant Adrià i Badalona no volen ser menys que els de Barcelona, i que la majoria voldrien veure el pas del ferrocarril soterrat, en lloc d’haver de travessar-lo amb ponts i túnels. S’hi ha estimat una edificabilitat teòrica de 300.000 m(2) en 33 hectàrees (és a dir, una edificabilitat bruta tres vegades inferior a la de l’Eixample de Barcelona), però no s’han determinat les necessitats d’habitatge lliure i protegit que, per exemple, tenen els municipis del Besòs i la metròpoli per a fer front a l’emergència habitacional. El debat més complex en aquest punt és quants habitatges serien teòricament necessaris, i quants n’hi caben perquè el paisatge resultant sigui atractiu per a tothom.

Els últims anys s’ha parlat molt poc d’urbanisme, i àrees com el Besòs se’n ressenten. S’han aprovat algunes modificacions de planejament puntuals, sonades moratòries i s’han continuat fent obres a l’espai públic per recuperar espais pet als vianants. S’ha actuat a la reactiva, però s’ha parlat poc de projectes estratègics capaços de fer front a la dispersió urbana i els alts preus de l’habitatge o d’acabar amb la precarietat laboral. La pobresa de les perifèries no l’han creat les persones amb poc recursos. És conseqüència de la concentració de tot el que les àrees urbanes centrals no volen, no toleren, o fan veure que no passa. I és a les nostres mans, la dels urbanistes, imaginar-ho per poder-ho canviar. I per imaginar-ho, cal caminar-hi, escoltar els que ja hi viuen, hi treballen, ho investiguen o ho pateixen i comprendre les seves pors, que l’experiència diu que són molt raonades. Els urbanistes no són només intèrprets de normatives o plans; també ho són d’anhels, desitjos i somnis, i en totes les disciplines urbanes hi ha lloc per a compositors, directors d’orquestra, i virtuosos de la improvisació. Dilluns es va constituir l’Assemblea Urbana de Catalunya, amb una àmplia representació de tots els sectors del territori (no només els afins), àvids per intervenir activament en la presa de decisions sobre els escenaris urbans. Per primera vegada l’administració reconeix que l’autoritat no és incompatible amb la flexibilitat ni la implicació ciutadana. Benvinguda doncs, la Nova Agenda Urbana.

stats