A peu d’obra
Segons dades del Col·legi d’Arquitectes, ha caigut significativament l’activitat constructora a l’àrea metropolitana de Barcelona. La construcció d’habitatges va a la baixa (una caiguda del 15,6% de la superfície visada), mentre que la rehabilitació s’estanca i representa només una cinquena part del total. Són dues qüestions molt preocupants perquè les inversions se’n van cap a activitats més conservadores: les oficines, que es dissenyen amb qualitat i preu d’hotels de cinc estrelles, i les naus logístiques, que tenen moltíssima demanda per l’auge de la importació que implica el comerç electrònic. Les obres més rellevants que s’han visat enguany al Col·legi d’Arquitectes són una nau industrial a la Zona Franca i sis enormes edificis d’oficines al 22@. A Catalunya, durant el 2019, s’han tramitat projectes per fer 15.853 habitatges, quan abans de la crisi se’n feien uns 100.000 cada any. I si no es fa o es rehabilita habitatge, el parc edificat existent envelleix i els preus augmenten perquè hi ha poca oferta. És un tema que incumbeix les àrees d’urbanisme i d’habitatge, i que és fruit de la mala fama injusta que arrossega el sector de la construcció.
Després del temporal que s’ha endut les platges, escultures i milers de paraigües, no puc aclucar els ulls pensant en els que els dies de pluja estan a l’obra. Terrenys esventrats esperant els murs de contenció; grues esveltes ancorades per resistir els embats del vent; soterranis amb drenatge per bombejar tota l’aigua de la pluja; encofrats que aguanten formigons encara tendres, o estructures de fusta que no estan encara revestides amb les capes que correspon. Aquesta inclemència inaudita del temps, fruit d’un canvi climàtic produït per l’acció de l’home, té tot el sector de la construcció pendent de les notícies. Amb la crisi, hi ha molts professionals del sector de l’obra que s’han reconvertit al sector serveis: la consultoria, el disseny, l’assessorament o l’àmbit digital. Hi ha menys risc, es passa menys fred i són professions més ben valorades socialment. Però les ciutats necessiten obres i un volum suficient perquè s’hi puguin dedicar operadors grans i sobretot petits, per a qui els marges són molt menors per a riscos molt semblants.
Quan era petita, a les vacances d’estiu, els meus plans consistien a acompanyar els meus pares a la feina. La meva mare em duia a l’escola on encara fa de mestra, i jo ordenava els llapis, els suros, les taules i els papers mentre ella assistia als claustres de professors. El meu pare, arquitecte, de tant en tant em duia a l’obra. Em fascinaven les construccions encara sense parets, amb escales a mig construir, tubs travessant parets i forjats sense ordre aparent i l’acumulació d’operaris i tècnics que anaven i venien amb una idea claríssima del que havien de fer, encara que jo era incapaç de trobar-hi una lògica ni una seqüència aparent. Eren visites llargues, que podien durar tot un matí i acabaven amb el meu pare dibuixant a les parets, als tovallons dels entrepans o a les improvisades taules de les casetes d’obra. Les obres són plenes de perill, perquè la maquinària pesant és inestable i hi intervenen persones molt diverses a destemps, però alhora són llocs excepcionals, perquè s’hi fan espais per viure.
El sector de la construcció s’està professionalitzant i necessita millorar els processos per reduir riscos i ineficiències. Però, en general, és un sector que ha pagat els plats trencats dels excessos d’un sector financer que ha comprat, venut i revenut pisos sense assumir les responsabilitats que requereix treballar cada dia a peu d’obra. Reivindicar l’obra sobre el negoci de la compravenda és essencial per evitar la temptació d’associar sistemàticament la construcció a l’especulació. També cal valoritzar els industrials que proveeixen les obres de materials més ecològics, més innovadors i amb més prestacions, ajustant-se a una competència salvatge. Que hi hagi poques obres és mala notícia perquè redueix la sortida de moltes solucions produïdes localment i amb mà d’obra altament qualificada, encareix els preus i penalitza la innovació. Si aquí no hi ha un teixit industrial lligat a la construcció, acabarem posant finestres construïdes al Japó i panells de fusta americana, amb pisos acabats a preus de llogater europeu.
La ciutat de Barcelona té diversos projectes d’habitatge aturats. La Marina del Prat Vermell no acaba d’arrencar, la Sagrera no avança, dels habitatges de la Maquinista no se’n parla perquè seria escandalós explicar-ne els motius i no hi ha cap objectiu quantificable sobre el nombre d’habitatges públics i privats que s’han d’empentar cada any com a mínim per fer front a l’emergència habitacional. Ningú no sembla estar disposat a assumir la responsabilitat de fer complir l’agenda de regenerar el parc d’habitatges de la ciutat. El sector de la construcció, i per extensió les professions liberals vinculades al disseny o la indústria, operaria amb més solvència si es pactés per assolir aquestes xifres mínimes i es vetllés perquè es complissin els objectius. Queda tant de camí que només espero que, passat el temporal, els qui l’han patit a peu d’obra se sentin una mica més reconeguts per les responsabilitats que han entomat.