Escoles d’arquitectura

Per ensenyar matemàtiques no s’ha d’exigir als alumnes que resolguin problemes de trigonometria, sinó que se’ls ha d’ensenyar a pensar com ho faria un matemàtic (o matemàtica) professional: a preguntar, a sistematitzar per induir respostes. Ensenyar història tampoc no consisteix en examinar alumnes sobre dates i noms, sinó que s’hi ha de raonar sobre la lògica que hi ha darrere dels esdeveniments, i sobretot a fer-se bones preguntes. I, naturalment, ensenyar arquitectura no té res a veure amb ensenyar a construir edificis. Avui, més que mai, ensenyar arquitectura és donar eines per tenir criteri sobre la ciutat heretada. Fa uns anys, en l’època més fosca de les escoles d’arquitectura, en el millor dels casos s’ensenyava a projectar per sorprendre, per impactar amb forma i volum, malgrat el context. En el pitjor dels casos, s’ensenyava a complir les normatives. Avui calen molta més sensibilitat i recursos per exercir la professió.

A l’Escola d’Arquitectura de la Politècnica, al final de la Diagonal, s’hi imparteix un taller mixt entre estudiants d’urbanisme de l'RMIT de Melbourne i estudiants d’arquitectura de l’ETSAB de Barcelona. L’imparteixen Eva Prats, Ricardo Flores i Ian Nazareth, amb Júlia Doz com assistent, amb una metodologia simple i eficaç. Els alumnes treballen en grups mixtos d’unes sis persones de diferent nacionalitat, i la primera feina és una maqueta a escala 1:250 (cadascú un trosset que més tard ajunten). Llavors caminen pels racons i dibuixen el que mínimament havien recorregut abans a través dels plànols i les fotografies aèries cortesia d’internet. Seguidament, dibuixen un àmbit: ningú no els imposa un solar en concret, sinó que el grup ha de convenir en quin tros i per quin motiu volen intervenir. Per tant, tenen llibertat màxima per projectar, amb la qual cosa aprenen a fer renúncies: per què modificar una plaça si no cal? Si hi ha pocs dies per fer treball de camp, per què projectar més d’allò que són capaços de copsar detalladament?

Només poden treballar amb maquetes i dibuixos a mà. Això implica que els projectes es descriuen amb la sinceritat que només tolera el paper de calca, i facilita que tots els treballs es jutgin en igualtat de condicions; la narrativa que construeixen els equips es fa amb totes les cartes a la vista. Treballen aliens als condicionants de la propietat actual del sòl, però amb la responsabilitat de proposar espais que genuïnament ells i el seu entorn utilitzarien.

Debaten i projecten en equips amb una motxilla cultural ben diferent en cada cas: arquitectes a la vintena que han crescut en llocs tan diversos com Bombai, Melbourne, Xangai, Santiago de Xile o Barcelona proposen fragments de ciutat per a un àmbit tan maltractat com els voltants del Mercat dels Encants, L’Auditori, la part posterior del Museu del Disseny, la fractura del tramvia de la Meridiana o les vies dels trens que anaven a França. El darrere de les Glòries amaga paisatges tan insòlits com un carrer trencat per un desnivell considerable i un desconegudíssim edifici de l’equip d’arquitectes Giráldez, López i Subias, autors de la Facultat de Dret.

Veient les maquetes i sentint les explicacions dels alumnes, pensava en què s’enduran a Melbourne, en el viatge de tornada. Segur que s’emportaran la mirada sensible dels seus professors i l’experiència d’haver conegut la Barcelona que no surt a les fotos. Hauran comprès allò tan singular de Barcelona d’insistir en els espais maleïts, que pateixen de tots els mals i que només per això han sobreviscut al desenvolupament salvatge.

I aquí, què en queda d’aquestes experiències? Penso en els veïns que han impulsat la transformació de les Glòries. Convindria tant que veiessin com es poden generar espais de qualitat sense enderrocar res, sense invertir en túnels i generant espais verds amb la mínima despesa pública! I també penso en els propietaris del sòl, a qui l’administració condemna a l’estricte compliment d’un planejament que sovint és antiquat i fet a una escala molt grossa. Si tinguessin l’oportunitat de veure les balconades, els anfitreatres, les escales, els mercats i les places que sorgeixen d’aquest taller intens, s’avindrien seguríssim a reobrir melons que semblen intocables.

Les escoles d’arquitectura encara són espais de reflexió on s’ha de gosar projectar-ho tot. Si s’ho proposen, poden ser aquell terreny neutral capaç d’influir sense generar suspicàcies. Els departaments d’urbanisme no tenen tesi sobre molts dels espais sensibles de les ciutats, perquè des de fa uns anys ho han relegat tot a la iniciativa privada i han renunciat a finançar mínimament la dimensió cultural de l’arquitectura; han adoptat un paper passiu, basat en el temor que “la propietat” no vol mai complicacions. I, així, per aquest motiu tan simple, les ciutats van perdent complexitat i profunditat. És el que Pedro Vallín anomena “esa gloria llamada plan de ordenación urbana”. No es pot explicar millor la decadència de la disciplina urbana.