Paperassa

Arquitecta i consultoraQuè poden fer les ciutats per millorar els tràngols vitals? Vaig tenir dos parts fàcils, agraïts, sense complicacions més enllà de tot el que acompanya donar a llum. Els dos naixements van donar lloc a nits seguides d’eufòria, de vetlla emocionada que no em deixava tancar les parpelles malgrat el cansament. Tinc, però, un mal record dels dos postparts, i té a veure amb la paperassa ingent i les anades i vingudes per fer els tràmits que marca el protocol.

Unes hores després del part vam rebre a l’habitació un informe mèdic i un tríptic en què ens demanaven informacions com la nostra professió i el nivell d’estudis. En sortir, vam rebre l’alta mèdica i vam quedar eternament agraïts a un equip de metges i infermeres que ens van fer sentir molt acompanyats (llavors no sabíem que uns dies després els trobaríem a faltar per interpretar plors, desganes o regurgitacions que ens semblaven gravíssimes).

Per deixar constància administrativa del naixement de les nostres filles, ens va caldre anar al Registre Civil, a la plaça del Duc de Medinaceli, a dur tota la paperassa abans de set dies. Això sembla un tràmit ordinari, però quan estàs de postpart, no has dormit, fa calor i no tens forces, agafar el metro i carregar el cotxet amunt i avall és un tràngol esgotador. Feia una calor insuportable, a mi em feia mal tot, i les cues eren interminables. Nosaltres vam sortir amb els papers i el llibre de família però hi havia famílies al nostre costat en tota mena de situacions diverses a qui no els feien els papers perquè s’havien deixat de portar, per exemple, una fotocòpia. Hi ha professionals amabilíssims i comprensius, però en alguna ocasió hi ha persones a l’altra banda que renyen els ciutadans despistats que s’han oblidat “aquell document que, sembla mentida, està escrit a tot arreu, i com pot ser que no l’hagi portat; miri, faci el favor, torni un altre dia, aquí no es pot fer cap mena d’excepció”. En ple segle XXI no hauria de ser excepcional poder fer una fotocòpia i compulsar-la si es presenta amb l’original al mateix temps.

Després cal demanar els certificats a les empreses respectives dels pares per formalitzar els permisos de maternitat. Més tard, cal donar d’alta el nadó al Padró Municipal a l’Ajuntament (si sou perspicaços, demaneu tres còpies del certificat d’empadronament per a tràmits posteriors, i us estalviareu un viatge). Llavors cal anar a la Seguretat Social per sol·licitar la prestació per maternitat i paternitat, i demanar l’afiliació dels fills. En acabat, cal anar al CAP per rebre la targeta sanitària. És molt important anar-hi amb tota la documentació recollida en els tràmits anteriors. Vull dir que si decidiu anar al CAP sense el certificat d’empadronament o el llibre de família, haureu de fer marxa enrere i passar per la casella del Registre i de la Seguretat Social. Per acabar la ronda de visites, s’ha d’anar a l’Agència Tributària i sol·licitar l’exigu ajut mensual que rebem les mares treballadores. Per no parlar de les prestacions econòmiques per a persones vulnerables que són competència de la Generalitat, que cal demanar a la finestreta corresponent.

Amb un nadó acabat de néixer, tots aquests tràmits que habitualment es podrien fer en unes hores requereixen dies o tardes senceres. No vull ni imaginar que complicat deu ser fer aquests tràmits quan hi ha una família monoparental, una situació accidentada, un postpart amb complicacions mèdiques, naixements prematurs o altres situacions més greus. Per a quan la finestreta única, o posats a proposar, la inscripció digital dels nadons des de l’habitació de l’hospital?

La retòrica de l’empoderament de les dones se suma al discurs publicitari que les ciutats són institucions molt més pròximes i atentes, però tot plegat dista molt de la realitat. Hi ha prou eines digitals i recursos informàtics per unificar dades i tràmits i demostrar que és possible dissenyar una administració que estigui al servei de les persones, i no al revés.

Vaig conèixer la Therese Jamaa, responsable de la GSMA Mobile World Capital, en un sopar de dones empresàries. Va explicar el seu propi trajecte vital, mare de tres criatures, d’origen libanès, poliglota, i amb un compromís excepcional amb el retorn de la indústria de les operadores telefòniques sobre el projecte social que és la ciutat. Clarament, aquest és un repte molt concret que podria entomar la Fundació Mobile: el de posar els avenços digitals a l’abast de les administracions per fer una finestreta única per al naixement d’un fill. Hi ha aplicacions digitals per a gairebé qualsevol àmbit, sobretot amb els relacionats amb el consum. Però si Barcelona ha de ser ciutat digital mundial, ha de predicar amb l’exemple, sobretot quan més importa.

Nota: He escrit aquest article consultant la font que va ser la meva referència en ser mare les dues vegades: Tramitsnaixement.com, impulsada pel David i l'Esther, com a eina digital d’una versió en Word que havien fet circular entre amics, que, com jo, la deurien trobar utilíssima. Perquè, malauradament, la seqüència òptima d’institucions i paperassa associada on s’ha d’anar a fitxar no l'explica cap administració.