Quina identitat volem per a Barcelona?

Arquitecta i consultoraEn la pugna entre partidaris de Vargas Llosa i de García Márquez, jo em quedo amb Gabo. Perquè una cosa és escriure bé, i una altra és escriure meravellosament bé per fer pensar els altres. Dominar la ironia fina per inspirar, amb sentit de l’humor sorneguer, ajudar a qüestionar i transformar el món des de la lectura; sense filtres i sense moralines. Ara que falta un any per a les eleccions municipals; ara que per fi hi haurà condemna electoral a la corrupció; ara que anem molt justets de llibertats, cal una mica de realisme màgic, i no agafar-s’ho tot amb tanta literalitat.

Diu Gabo al seu discurs La soledad de América Latina que la realitat descomunal del continent no és interpretable des d’altres cultures entotsolades. I que no es pot mesurar el potencial de l’Amèrica Llatina amb els mateixos paràmetres amb què es mesura el pols de la societat europea. Reclama temps, orgull i realisme per assumir que Bogotà no és Londres. “La independencia del dominio español no nos puso a salvo de la demencia“, va escriure Gabo al seu discurs per a l’Acadèmia Sueca. Del que es tracta ara és de fugir d’una hegemonia cultural empobrida per un univers de referents que no tenen res a veure amb la identitat barcelonina.

Esclar que no ens agraden les botigues tenyides de colors pastels suecs, els apartaments turístics amb aire nòrdic de tela blanca i fusta de pi 'ikeïtzant', o els carrers gentrificats farcits de restaurants de 'brunchs' proteics. Perquè no ens hi reconeixem; Barcelona s’assembla més a Marsella o Alger que a Copenhaguen o Londres. I no és tant per la seva forma urbana com per la duresa i l’escassetat de recursos, l’absència de tradició monàrquica o la resistència a la tutela nacional. Barcelona és una altra història: el que serveix a Madrid o París no té cabuda aquí.

Cal llegir també Les croades vistes pels àrabs, d’Amin Maalouf, per comprendre com és d’important revisar els eurocentrismes, els dogmes catòlics i les convencions. Des de l’òptica dels àrabs, la construcció de l’espai mediterrani no es deslliura del brutalisme, la violència i el sectarisme dels que han dominat el relat hegemònic. Ho sabem tot dels carrils bici de Copenhaguen i hem desaprès el llegat d’espais com Jamaa al-Fna a Marràqueix, les cases pati, els muixarabis per veure sense ser vistos, o els conjunts arquitectònics que conformen qualsevol barri àrab amb la seqüència madrassa (escola), mesquita, 'sabil-kutab' (font), 'funduq' (fonda per a caravanes) o basar (mercat). L’horta valenciana, els paradisos terrenals en jardins florits de gessamins o tarongers, les palmeres dactilíferes onejant a les avingudes o els banys àrabs són versions autòctones d’uns luxes molt mundans que es conserven a la ciutat que es mira amb ulls mediterranis.

Un projecte interessant per a Barcelona, amb la mirada de Gabo o de Maalouf, seria ambicionar que realment podem ser una ciutat d’acollida. Potser això ens faria sortir del bucle, i ens generaria les admiracions i simpaties necessàries per emprendre qualsevol altra ruta cap allà on no hi ha mur. Parlo de fer créixer la metròpolis amb centenars de milers d’habitatges nous, configurant nous barris i nous paisatges, amb el rigorós criteri de fer-los assequibles, aprenent d’Istanbul, el Caire, Roma, Beirut o Atenes. De garantir el dret a l’habitatge pensant en gran: durant massa anys s’han fet obres per garantir la reposició o el reallotjament de famílies afectades sense ambicionar augmentar el parc d’habitatges. Gestionem misèries, perquè entomar el debat del creixement és molt més ingrat i té més riscos. Em refereixo a ser generosos i aprendre a fer espai a la ciutat per a aquells que la poden fer gran en el sentit que importa.

El repte és convertir Barcelona en una ciutat d’acollida per atendre els d’aquí i també persones que fugen de tota mena d’èxodes, amb un codi urbà obert a una construcció de zero emissions i amb fórmules de tinença justes. Es tracta d’entendre que el discurs de la rehabilitació, en el fons, és molt còmode i extremadament conservador: un mètode que ha funcionat meravellosament bé en el context de les ciutats gèlides, que han hagut de conquerir un espai públic inhòspit que sempre s’ha emmirallat en l’activitat de les places mediterrànies. Cal reconèixer que el miracle nòrdic de la conquesta d’espai públic és immens en ciutats ensordides per gruixos de neu constant durant molts mesos; però que a les nostres latituds s’hi podrien provar moltes més coses, inclosa l’extensió habitacional basada en la tradició mediterrània.

Gabriel García Márquez va néixer a Aracataca, Colòmbia, fa noranta anys. Contra l’imperialisme i l’autoritarisme desfermat de mirada única, els candidats disposats a arremangar-se per tornar a fer de Barcelona una ciutat inspiradora tenen ara l’oportunitat de retre-li homenatge amb un exercici necessari de realisme màgic.