Renovar l’ideari metropolità
Arquitecta i consultoraEl peix irisat és un conte infantil que utilitzo per fer raonar les meves filles. És sobre un peix molt afortunat, diferent, que té escates daurades de colors, i que és l’admiració de la resta. Explica la contradicció universal de la fortuna individual i la vida col·lectiva: com que el peix irisat passeja les escates amb altivesa, els altres peixos li fan el buit. Fins que un petit peixet blau s’atreveix a demanar-li una escata brillant. Per a mi, aquest és el personatge clau del conte: el peix blau que, aparcant les enveges, gosa demanar-li una escata. El peix irisat acaba cedint les seves preuades escates, i els peixos del mar en llueixen una cadascun, de manera que se senten tots més especials i afortunats.
No és un conte evident, perquè quan l’expliques a les criatures petites, el seu primer impuls és dir que elles es quedarien les escates. Quan fas que hi pensin una estona, es pregunten què val més: si les escates o l’amistat. I, amb una mica de paciència, s’interroguen sobre l’estima i l’afecte, sobre les renúncies personals i sobre la incondicionalitat de tot plegat. La del peix irisat és una història inspiradora sobre com superar el rebuig que genera la diferència. És una metàfora de la concepció utilitària de la vida col·lectiva: si tots hi guanyem, les renúncies individuals són digeribles.
El Pla General Metropolità de Barcelona, de l’any 1976, està concebut des d’una perspectiva clarament utilitària. El planejament fixa unes zones i uns usos per a cada solar de la ciutat, i el sector privat hi pot operar a canvi d’unes compensacions fixades: cedint sòl per a zones verdes i equipaments i perquè els municipis hi facin pisos socials i pagant unes càrregues urbanístiques. Per la seva banda, el sector públic executa expropiacions (de vegades dramàtiques) per fer prevaldre l’interès general. És una fórmula bastant simple i igualitària per a tota la ciutat, però que no té en compte els canvis socials.
Nous corrents de pensament han sacsejat els principis de l’utilitarisme. Des de fa anys, els projectes s’analitzen amb anàlisis cost- benefici, integrant-hi molts més criteris. I també han impactat en el disseny urbà mirades com la de la justícia social (hi ha col·lectius que queden sistemàticament abandonats), la justícia ambiental (quin és el llegat per a futures generacions) o l’aproximació per les capacitats (eliminar barreres perquè tothom pugui aportar de veritat allò en què té talent). Les prioritats de l’any 1976 no són les actuals: llavors calia obrir carrers, obtenir sòl per posar-hi equipaments, erradicar l’habitatge informal en assentaments precaris... Avui les prioritats són l’assequibilitat i la diversitat, però no hem sabut actualitzar el Pla General en conseqüència.
Per això és important afegir la mirada social a l’urbanisme metropolità, perquè les eines tradicionals indueixen al litigi i contribueixen a perpetuar les desigualtats. Els centres com Ciutat Vella, l’Eixample o Gràcia són cada cop més desitjats, mentre que els barris perifèrics es degraden i no aconsegueixen regenerar-se. No és que el planejament i la zonificació siguin males eines; és que no són suficients. Les al·legacions al pla del Barça, les moratòries, els litigis pels hotels o les successives suspensions de llicències són una mostra que no tenim eines efectives per canalitzar les inversions privades allà on convé, fent-les participar del projecte social que és la metròpoli.
A falta d’un sistema normatiu més avançat, calen idees precises per a tota la metròpoli. Perquè patim alguns excessos, però falten molts recursos: diners per a habitatge assequible, pressupost per a una xarxa de transport públic eficient a escala metropolitana, més bones universitats i impuls a la producció intel·lectual. Els diners hi són, perquè el capital i els fons d’inversió estan àvids per operar a les ciutats. Amb una visió estratègica seria més fàcil canviar els pressupostos per assolir els objectius (en lloc d’anar prorrogant pressupostos per la porta del darrere) i marcar pautes clares al sector privat perquè operi amb condicions molt estrictes, seguint l’agenda que marquin les institucions.
Avui l’Àrea Metropolitana és una administració pública eficient però sense projecte polític. De cara a les municipals, la qüestió metropolitana serà crucial per a tots els partits. Quina visió proposen? ¿Preveuen augmentar les competències o delegaran en les administracions centrals? Atesa l’escassetat de recursos, ¿ho confien tot al sector públic o estan oberts a partenariats amb el sector privat? I amb quines condicions? Com pensen promocionar els habitants i el territori metropolità al món? I com integraran la dimensió social a l’urbanisme amb una normativa renovada? Barcelona va ser un far de l’urbanisme perquè és més que una suma d’edificis icònics. Ha de tornar a ser una actitud, la que és capaç de fer alinear tots els interessos.