Donar més voltes a l’Espai Barça

i Maria Sisternas Tusell
02/07/2018
3 min

Arquitecta i consultoraEl caràcter de la ciutat és una tensió permanent entre la monotonia i l’excepció. Del paisatge urbà en valorem el conjunt, l’harmonia i la norma, mentre que el que ens interpel·la són els espais singulars, les fites o els trossos urbans insurgents que no sucumbeixen a la norma. El que caracteritza Barcelona és la compacitat, de propietats menudes, amb carrers molt variats i façanes més estretes que la llargada dels pisos. Si a les grans capitals europees hi ha edificis que ocupen illes senceres, i hi ha propietats que travessen carrers, Barcelona és una amalgama d’edificis estrets que comparteixen mitgeres i patis d’illa desfigurats, amb unes plantes baixes molt dinàmiques, que són l’enveja de la resta de ciutats europees.

Per això són tan importants els recintes singulars que interrompen el paisatge urbà: des del Modernisme fins als grans parcs, passant per la Fira, l’Hospital de Sant Pau, Glòries o Sants. Els projectes grossos cal pensar-los més: perquè són ocasions úniques, excepcions irrepetibles que esdevenen pulmons, llocs de referència que alteren la monotonia per millorar radicalment la resta del teixit urbà, i que duraran per segles.

Defensaré sempre que la implicació ciutadana proactiva és imprescindible per dissenyar la ciutat. Tinc la convicció que com més ulls es mirin un projecte, millor serà el resultat. I que això no va en contra de la feina dels arquitectes, sinó que, al contrari, l’enriqueix, perquè la posa a prova, la revisa críticament, i li aporta límits i complexitat, que són la matèria de què haurien d’estar fets tots els projectes.

Per això insistiré en la necessitat de donar més voltes a l’Espai Barça. Que la propietat dels terrenys del Barça no sigui de l’Ajuntament no l’eximeix de requerir-li una generosa contribució a la urbanitat. La Model no era municipal fins fa ben poc però el consistori ha liderat la seva transformació des de fa més d’una dècada. I gràcies a la insistència de veïns, tècnics i el districte, la Model ha estat fruit d’una revisió encara més exigent del pla director del 2009. Fruit d’aquesta revisió, ara s’han eliminat 18.000 m(2 )d’ús hoteler per convertir-los en habitatge social. S’hi ha previst un parc, un institut escola, una escola bressol, un espai memorial, un pavelló poliesportiu i un casal de joves i se n’ha eliminat l’aparcament, perquè es considera que això reduirà l’ús del cotxe a la ciutat. Serà complicadíssim encaixar tant de programa en un recinte tan petit, però és impossible argumentar que el projecte és pitjor ara que quan es va començar a pensar.

No és que no tinguem mètode; fa anys que a Barcelona els projectes es fan amb consens o no es fan. A Can Batlló, en unes fàbriques expropiades a la força per Muñoz Ramonet durant el franquisme, ara hi ha en marxa les torres d’habitatge que les filles del propietari van desenvolupar, en una zona de màxim interès immobiliari. Però la requalificació dels terrenys de Can Batlló ha estat sotmesa a una revisió permanent del teixit associatiu de Sants, que va saber colonitzar el recinte i l’ha anat farcint d’usos veïnals. És coneguda la recuperació autogestionada dels locals amb una biblioteca, fusteria, impremta, horts, rocòdrom, l’auditori o un centre de documentació. No van ser cessions lliures de conflicte; de fet, es van conquerir els espais amb l’entrada veïnal al recinte el 2011 per part de la Plataforma de Can Batlló. Les successives revisions del projecte han acabat afegint usos vitals a escala de barri al recinte com un institut, una escola primària, una escola bressol, un casal de gent gran i casal de joves i entitats; espais verds ben dissenyats, el complex esportiu La Bordeta, el camp de futbol de Magòria; un centre ocupacional i d’acollida per a persones amb discapacitats físiques i psíquiques; un CAP i un centre d’acollida. I finalment s’hi han destinat més diners públics per a dos grans equipaments de ciutat: l’Escola de Mitjans Audiovisuals i el viver de cooperatives Coòpolis. Tothom ha sortit beneficiat de la insistència veïnal; inclosa la propietat privada.

L’Espai Barça és una transformació molt més gran que la Model i que la de Can Batlló. Des del Barça 2000 hi ha hagut incomptables intents de reformar el Camp Nou i, de retruc, els seus entorns. L’oposició veïnal els ha aturat tots, perquè els interessos del Barça no han mirat mai més enllà del club. Crec que ara pertoca als grups municipals atendre les al·legacions que va presentar la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), començant per resoldre les cessions de vials com a espais verds i codissenyant els usos i l’espai lliure que enriquiria l’encaix dins de les Corts. I això no serà en contra del Barça; al revés, enriquirà el projecte, el farà més central, més integrat, més utilitzat, i, per tant, n’ampliarà el valor urbà.

stats