Rehabilitar ara i aquí
El món s’ha desplegat i té més capes: algunes són físiques, i d’altres són, cada vegada més, digitals i virtuals. La paradoxa és que moltes empreses que suposadament eren digitals tenen un component físic imprescindible: els lliuraments els fan persones, sigui en bici o en furgoneta. El negoci dels apartaments per dies només funciona si hi ha turistes que es desplacen. I en la batalla entre les pantalles tàctils que busquen likes compulsivament, i les parets de totxo, les darreres han recuperat protagonisme. Vivim a la pedra i ens evadim al digital. Per això hem de tornar a pensar la casa com un refugi molt més profund que no pas l’habitació d’hotel, i un actiu valuosíssim a la ciutat.
És el moment de l’ara i de l’aquí. Sobretot, de l’aquí. Ara, potser més sensibilitzats per l’horror viscut als hospitals i les residències, aprendrem a cuidar de casa nostra i no haurem d’agafar avions per gaudir de les vacances. Potser recuperarem l’hàbit de sortir a passejar pel plaer de sortir de casa, sense haver de gastar res. Aquests dies és com un miratge veure la plaça Lesseps plena de nens, sense necessitat de posar-hi pintura. El vestíbul de la biblioteca projectada per Josep Llinàs està farcit de nens que aprenen a anar en bicicleta, i el sorral plantat de l’avinguda Vallcarca, rehabilitat pels Maio Arquitectes amb eficàcia i pocs mitjans, s’omple cada dia de criatures que corren tan lluny com poden dels seus pares, amb tota mena d’andròmines i pilotes. Lesseps ja no és un nus; ara és el llaç que corona el barri de Gràcia, i mai més ha d’entortolligar-se. Durant els darrers anys hem fugit de casa nostra per no haver-hi de passar gaire hores, per no notar que eren petites i fosques; mentre pel món digital circulava una imatgeria de cases per estrenar, impol·lutes, com si fossin habitacions d’hotel; sobretot a les revistes d’arquitectura més divulgades.
L’aspecte asèptic de les habitacions d’hotel contrasta amb el nostre parc d’habitatges real, on els celoberts s’omplen del greix de les cuines i de la pols negra dels fums dels cotxes. Una cosa aparentment tan bàsica com la neteja és inaccessible per a una bona part de la població. Fregar requereix temps i força física, i penso en la gent gran que no arriba al fons dels armaris, que no pot ajupir-se sota la pica o treure les catifes cada setmana, i en la diligència dels insectes que fan festes a les cases a la primavera. Per no parlar dels bacteris, o plagues. A l’oceà de fotos virtuals, les cases no fan olor, i menys de brut. Però les ciutats reals fan fums i aigües brutes.
Passar més hores a casa ens ha fet sentir el silenci dels carrers tots aquests mesos; ha estat inaudit, però també inquietant. Un silenci confinat, com nosaltres, interromput pel soroll de les sirenes de les ambulàncies, que ens tornava a connectar amb el pànic. Inevitable pensar en els pacients i les seves famílies. Un silenci que penetrava a casa, i ho inundava tot. Però de seguida que hem pogut tornar a sortir a passejar, s’han recuperat els crits i les corredisses, i amb el soroll, la tranquil·litat de saber que no estem sols. També hem entrat la música a casa. Els que tenim la sort de saber-ne, hem aprofitat per assajar i ensenyar a tocar tota mena de teclats, ukeleles o flautes que teníem als calaixos de casa. I ho seguirem fent, ara que ja hem ensinistrat la protoorquestra, si la paciència dels veïns ens ho permet.
Aquí també hi ha marge de millora; aïllar acústicament els habitatges és un imperatiu perquè la convivència funcioni. Espais com els celoberts, les escales o els terrats s’utilitzarien amb molta menys controvèrsia si no generessin molèsties als veïns del costat, de sobre o de sota. I, de fet, el mateix aïllament que aplicaríem per no patir fred o calor, serviria per millorar les capacitats dels paraments d’absorbir sorolls forts per impacte. Per això cal pensar en rehabilitacions avançades, que no siguin estètiques, sinó que millorin ostensiblement les prestacions de l’habitatge.
Amb els veïns ens hem organitzat per comprar grans quantitats de maduixes del Maresme, peix de les parades dels mercats de Barcelona, vi i cava a caixes i tota mena d’espècies del mercat local de Vallcarca. Intercanviem receptes i els cuinetes ens marinen el salmó o ens fan sopa de col. La pandèmia ha facilitat les organitzacions espontànies, i les ciutats poden estirar del fil i facilitar la instal·lació de pèrgoles i tendals als terrats, connexions inesperades entre espais en planta baixa perquè hi juguin els nens o locals buits reconvertits en aparcaments de bicis. En matèria de rehabilitacions, “prohibit prohibir”, perquè les cases són refugi fins i tot en l’era digital.
