Impedir el feudalisme digital

L’ús i abús de les dades per part de Facebook i altres empreses tecnològiques reben, per fi, l’atenció que es mereixen. Ara que les dades personals esdevenen el bé més valuós del món, ¿els usuaris seran els amos de les economies de plataforma o els seus esclaus?

Les perspectives de democratització d’aquesta economia són encara força remotes. Els algoritmes que es desenvolupen permeten a les empreses fer diners a partir del nostre comportament passat, present i futur; és allò que Shoshana Zuboff, de la Harvard Business School, en diu el nostre behavioral surplus (excedent conductual). En molts casos, les plataformes digitals ja coneixen les nostres preferències millor que nosaltres mateixos i ens poden empènyer a adoptar uns comportaments que generin encara més valor. ¿De debò volem viure en una societat en què estiguin en venda els nostres desitjos més íntims i les manifestacions de la nostra identitat personal?

El capitalisme sempre s’ha distingit per la seva capacitat de crear nous desitjos i anhels. Però, amb el big data i els algoritmes, les grans tecnològiques han accelerat i invertit, alhora, aquest procés. En lloc de limitar-se a crear nous béns i serveis preveient els nostres desitjos, ja saben què voldrem i ens venen el que farem en el futur. Pitjor encara: els processos algorítmics utilitzats solen perpetuar prejudicis racials i de gènere i, a més, es poden manipular per treure’n rèdits econòmics o polítics. Tot i que els serveis digitals, com ara el cercador de Google, ens resulten a tots immensament útils, no ens hi hem donat d’alta perquè cataloguin, configurin i venguin els nostre comportament.

Per canviar això, ens haurem de centrar directament en el model de negoci predominant i, en concret, en la font de les rendes econòmiques (és a dir, les rendes que no responen a cap valor afegit per part de les empreses). Igual que els terratinents del segle XII obtenien unes rendes de la inflació del preu de la terra i que uns magnats sense escrúpols es van aprofitar de l'escassetat de petroli, les actuals plataformes tecnològiques extreuen valor per mitjà de la monopolització dels serveis de cerca i comerç electrònic.

Per descomptat, és previsible que els sectors amb un elevat efecte de xarxa afavoreixin l’aparició de grans companyies. (L’efecte de xarxa es produeix quan el valor d'un producte o servei augmenta segons el nombre d'usuaris que l'utilitzin.) Per això les empreses de telefonia van créixer tant en el passat. El problema no és la mida de les empreses, sinó la manera com exerceixen el seu poder de mercat les que treballen a la xarxa.

Al començament, les actuals tecnològiques incorporaven a les seves grans xarxes una gran varietat de proveïdors, la qual cosa resultava molt beneficiosa per als consumidors. Gràcies a Amazon, les petites editorials van poder vendre títols (com ara “el meu primer llibre”) que, altrament, no haurien arribat a les prestatgeries de la llibreria local. El cercador de Google oferia un ampli ventall de proveïdors, béns i serveis. Ara, però, totes dues empreses se serveixen de la seva posició dominant per asfixiar la competència, controlant quins productes veuen els usuaris i donant un tracte de favor a les seves pròpies marques (moltes de les quals de vegades tenen noms aparentment independents). Mentrestant, les empreses que no s’anuncien en aquestes plataformes estan en una greu situació d'inferioritat.

En lloc de donar per fet que totes les rendes econòmiques són iguals, els responsables de la política econòmica haurien d’entendre el mecanisme a través del qual els algoritmes de la plataforma assignen un valor als consumidors, els proveïdors i la plataforma mateixa. Tot i que, en alguns casos, el valor assignat reflecteix una competència real, en d'altres el que hi ha al darrere és una extracció de valor, no una creació.

Per tant, hem de desenvolupar una nova estructura de governança que comenci per crear un nou vocabulari. Per exemple, qualificar les empreses d’aquestes plataformes de “gegants tecnològics” implica que han invertit en les tecnologies de què treuen uns beneficis, quan en realitat han sigut els contribuents els qui han finançat les principals tecnologies subjacents: d’internet al GPS.

A més, l’ús generalitzat de l’arbitratge fiscal i els treballadors contractats per obra (per evitar els costos de l’assegurança mèdica i altres prestacions) està erosionant els mercats i les institucions en què es basen les economies de plataforma. En lloc de parlar de regulació, doncs, hem d’anar més enllà i adoptar conceptes com cocreació. Els governs poden i han de configurar uns mercats que garanteixin que el valor creat col·lectivament està al servei d’objectius col·lectius.

Igualment, les polítiques de la competència no s’han de centrar només en el tema de les dimensions empresarials. El desmembrament de grans companyies no solucionaria els problemes de l’extracció de valor o vulneracions de drets individuals. No hi ha cap motiu per pensar que un munt de Googles o Facebooks més petits hagin de funcionar d’una altra manera o desenvolupin uns algoritmes menys explotadors.

La creació d’un entorn que premiï l’autèntica creació de valor i en castigui l’extracció és el principal repte econòmic de la nostra època. Per sort, ara els governs també creen plataformes per identificar ciutadans, cobrar impostos i oferir serveis públics. Gràcies a la inquietud que, durant els primers temps d’internet, suscitava el possible mal ús de la informació per part de les autoritats, gran part de l’actual arquitectura de les dades és obra d’empreses privades. Ara bé, actualment les plataformes governamentals tenen un enorme potencial per millorar l'eficàcia del sector públic i democratitzar les economies de plataforma.

Per fer realitat aquest potencial, haurem de repensar la governança de les dades, crear noves institucions i, atesa la dinàmica de les economies de plataforma, experimentar formes alternatives de propietat. Per citar només un dels molts exemples possibles, les dades que generem quan utilitzem Google Maps o Citymapper –o qualsevol altra plataforma basada en tecnologies finançades pels contribuents– haurien de servir per millorar els transports públics i altres serveis en lloc de convertir-se en mers beneficis per al sector privat.

Sens dubte, hi ha qui argumentarà que la regulació de les plataformes digitals impedirà que sigui el mercat qui creï el valor. Però haurien de tornar a llegir Adam Smith, l’ideal del qual era un “mercat lliure de rendes”, no lliure de l’estat.

Els algoritmes i el big data poden servir per millorar els serveis públics, les condicions de treball i el benestar de tothom. Però ara amb aquestes tecnologies es minen els serveis públics, es promouen contractes porqueria, es viola la privacitat i es desestabilitzen les democràcies del món. Tot això per al benefici personal d’uns quants.

La innovació no consisteix només en el ritme del avenços; també ha de tenir una direcció. L’amenaça plantejada per la intel·ligència artificial i altres tecnologies no resideix en la velocitat amb què es desenvolupin, sinó en el seu disseny i desplegament. El nostre repte és fixar un nou rumb.