L’altra cara de la lluna
Tal com la veiem, la lluna és un disc pla que creix i decreix, desapareix i torna, com un mirallet saltironant pel cel. ¿Però podria fer el seu moviment si fos només un disc? No. Per fer les rotacions que fa ha de ser una esfera. Les seves dues cares formen part d’un tot que gira, malgrat que mai en vegem la cara oculta. Els antics no ho sabien, van tardar a descobrir-ho. Sovint prenem la part pel tot, sobretot si es tracta d’una part radiant, molt visible. Quan hem après que la realitat és més complexa que la seva imatge, sabem que l’altra cara de la lluna existeix, malgrat que l’hàgim ignorat durant mil·lennis.
Passa el mateix amb el saber, amb la cultura, només que hem tardat més anys a descobrir-ho. La cultura humana ha estat construïda per l’esforç i el treball dels homes i les dones, a través de mil·lennis; només que, per una divisió del treball derivada de situacions de gran precarietat, la cultura i la vida social van quedar marcades pel patriarcat i per l’androcentrisme. És a dir, només una part d’allò que es va crear va rebre el nom de cultura, va ser considerat digne de transmissió. I aquesta part va ser la creada pels homes, bé, per ser més exactes, per alguns homes. I així s’ha escrit una història que ens parla sobretot de guerres i d’herois, de dinasties, conquestes i dominis. I s’ha fet una ciència bastida damunt les necessitats dels homes de mesurar els seus camps i de comptar les seves riqueses. I una literatura que ens ha parlat dels seus deus, de les seves aventures i desventures, de les seves lluites. I una poesia que ens ha parlat dels seus amors.
¿No han fet res mentrestant, les dones? Algunes, més de les que coneixem, han fet també ciència, i poesia, i literatura, i música, i... Però eren dones, i, com a tals, les seves creacions han quedat oblidades, menystingudes, signades per homes, ben sovint. Les anem redescobrint, amb dificultat. Sovint en queden pocs rastres. Moltes altres, la gran majoria, han fet i sostingut la vida: una cultura fonamental, sense la qual la humanitat no existiria. Però en un món patriarcal aquesta cultura és ignorada, viscuda com si no fos un esforç, sinó un derivat de la naturalesa i, per tant, com una font inesgotable que rajarà sempre, sense que en fem cap cas. És a dir, una cultura que no és reconeguda com a tal.
Però tot es pot esgotar i estem a prop que succeeixi. Ara necessitem integrar les dues cares de la cultura, reconèixer-les com a tals, entre altres coses perquè si no ho fem és la mateixa humanitat la que pot desaparèixer. La cultura masculina ha estat molt potent, però molt dominada per la passió de manar, conquerir, posar-ho tot al servei dels homes. La cultura femenina ha estat molt més basada en tenir cura, fer créixer, conservar, posar-se al servei de. I el desequilibri creixent en què hem entrat exigeix un replantejament a fons del valor de les dues cares.
És per tot això que és urgentíssim incorporar la perspectiva de gènere en la docència, universitària o no. No només perquè és just reconèixer el treball de les dones, que ja seria una raó suficient; és també, i sobretot, perquè cal incorporar l’altre saber, l’altra mirada, la que ha estat negada i ignorada, però que, en canvi, suporta “la meitat del cel i la meitat de la terra”, d’acord amb la vella dita xinesa. ¿Que té un to diferent del saber masculí? Segur, justament d’això es tracta! ¿Que per aquesta raó sovint no entra en els cànons acadèmics? Sí, a vegades respon a altres models, a altres preocupacions i punts de vista. Però això no significa que sigui inconsistent o frívola. Significa, únicament, que encara no hem arribat al punt de saviesa necessària per comprendre la complementarietat i necessitat de les dues mirades i encara estem immersos, homes i dones, en una cultura androcèntrica que ens impedeix veure la totalitat, i que tendeix a ser viscuda com una lluita de posicions i de poders. Com més aviat sortim d’aquí, retrobem el valor de l’aportació històrica de les dones i la universalitzem, molt millor per a tots i totes. I sobretot per a la gent de demà, que, des del naixement, ja ho haurà viscut d’un altra manera.
Les dones ens hem acostat humilment a la cultura acadèmica; hem hagut d’aguantar que els Aristòtil, els Rousseau, els Nietzsche i tants altres ens consideressin infrahumanes, fetes només per servir-los. No hi han estalviat mandats ni descripcions morboses. Però hem descobert i après moltes coses, i reivindiquem gran part d’aquesta cultura. Ara toca als homes aturar-se a escoltar-nos; us puc assegurar que hi fareu grans descobriments. Gràcies, en qualsevol cas, a l'AQU per haver establert, fa dos anys, un marc general d’incorporació de la perspectiva de gènere a la docència universitària. El que esperem és que la feina no quedi només en bones intencions i no s’aturi, perquè n’hi ha molta: és la revisió completa de la cultura acadèmica heretada el que cal dur a terme i incorporar a la docència. Per descobrir, finalment, l’altra cara de la lluna, indispensable com és per mantenir-nos vius.
