Urbs, 'civitas' i 'polis' en temps de pandèmia
Aquestes setmanes de confinament hem vist imatges inèdites: les ciutats, espais densos, plens de gent, trànsit i soroll, convertides en simulacions de maquetes, sense pràcticament persones ni activitats. Aquest canvi d’escenari ha generat molt de debat sobre com hauria de ser la ciutat postpandèmia. Què hauria de canviar? Quines decisions caldria prendre en un context marcat per la incertesa?
La ciutat es pot definir de moltes maneres (segons la població, principalment), però té necessàriament tres dimensions: la física o urbs (l’espai construït), la ciutadana o civitas (la realitat social constituïda pels seus habitants) i la política-administrativa o polis (les institucions polítiques i l’administració pública). La pandèmia ha afectat tots aquests fonaments de les ciutats.
La dimensió física ha estat la més notòria. La buidor dels carrers, dels comerços, de les places, ha generat una imatge fantasmal, mentre la natura ha recuperat una mica de l’espai conquerit per la nostra activitat. Sense la contaminació generada per l’activitat humana, les ciutats han gaudit de cels més clars, aire menys contaminat, més silenci. Si ens fixem en la ciutadania, durant setmanes una franja de la població ha estat desapareguda: els infants. Tancats als seus pisos i cases, amb situacions familiars molt diverses, els nens i les nenes han estat exclosos obligatòriament de l’espai públic, i de manera preventiva i voluntària, també la gent gran. Una part de la població amb feina s’ha hagut d’adaptar al teletreball, creant noves rutines, mentre que d’altres l'han perdut. Finalment, la resposta política a la pandèmia s’ha centralitzat en gran mesura, deixant poc marge per a decisions regionals i locals. Els ajuntaments, en funció de les seves possibilitats i lideratges, han reaccionat amb iniciatives d’ajuda a la població i al comerç, amb l’adaptació dels espais i serveis públics en el nou context, per exemple.
Com s’han d’afrontar les etapes posteriors al confinament? Sens dubte, la dimensió física és la més evident. Si necessitem mantenir la distància, les ciutats necessiten més espai per als vianants en primer lloc. Això implica voreres més amples i no envaïdes per les motos, separar bé els carrils bici per evitar topades, etc. La mobilitat individual es preveu que pugi, ja sigui la bicicleta, el patinet o la moto, i per tant caldrà veure com es facilita aquesta mobilitat sense perjudicar els vianants. Si es vol evitar que també augmenti l’ús del cotxe, caldrà pensar en més mesures dissuasòries. Al transport públic, per evitar les aglomeracions caldran altres mesures a banda de més freqüència (flexibilitat en els horaris d’entrada i sortida, teletreball, afavorir activitats de proximitat, etc.). A l’àrea metropolitana de Barcelona, aquestes necessitats són especialment urgents a causa del volum i densitat de població.
L’impacte en la ciutadania es traduirà en diversos graus de vulnerabilitat social i econòmica. En reforçar les polítiques de suport a les persones que abans del covid ja estaven en situació de vulnerabilitat (de diversos tipus). En els infants, s’estan publicant estudis que mostren l’augment de les desigualtats en aquest període no lectiu. En la població activa, caldrà veure quantes persones perden la feina definitivament, i com això impacta també en les persones que en depenen. I en el conjunt de la població, quines seqüeles mentals deixa el confinament, la pressió del teletreball i de la feina dels treballadors i treballadores dels serveis essencials, i especialment la pèrdua de familiars i amics en aquestes circumstàncies.
Finalment, políticament serà el moment de prendre decisions valentes en relació als temes que ja hem comentat. Fa dècades que les ciutats reclamen una segona descentralització al govern de l’Estat. ¿Es donarà resposta finalment a aquesta demanda perquè es puguin aconseguir els recursos econòmics, tècnics i humans que requereixen els reptes plantejats pel covid?
