Juntes som més fortes
Advocada feminista i responsable de la comissió d'igualtat de Dones JuristesEls resultats de la segona enquesta de violència masclista a Catalunya ens mostren una radiografia i un titular esfereïdors: dues de cada tres dones afirmen haver patit violència masclista al llarg de la seva vida.
Una primera i superficial anàlisi ens diu que ha augmentat el nombre de denúncies respecte a la primera enquesta, l’any 2010. Concretament, les denúncies han passat del 17,7% al 26,1%, però no ens podem quedar aquí, no ens podem quedar en l’aparença de les dades. Les xifres són espantoses, les violències de gènere són omnipresents i travessen la nostra quotidianitat, tant si les denunciem com si no.
El centre del debat no ha de ser si les dones denuncien, especialment quan el procediment judicial continua sent un pou sense fons de revictimització. La xifra realment preocupant és que més de la meitat de les dones que han patit violència no la identifiquen com a tal: aquesta és la gran bossa negra de les violències masclistes. El rebuig institucional i mediàtic de les violències sol anar acompanyat d’estímuls perquè les dones denunciïn, però no va acompanyat d’una consciència crítica sobre la cultura patriarcal. Si no llegim les violències en el context d’un model cultural de gènere, si no fem pedagogia de les condicions materials de desigualtat i subordinació de les dones, estem possibilitant i perpetuant les violències.
Quan la violència es recobreix d’amor romàntic i les mostres abusives conviuen amb l’amor, el primer repte és identificar la situació abusiva: quan tu deixes de fer el que voldries fer perquè sents que la teva parella es podria molestar, quan no li expliques algunes coses perquè no s’enfadi, quan no ets tu mateixa, quan per no discutir fas coses que no vols fer, quan la teva parella intenta aïllar-te i et deixa ferides invisibles arrelades en la culpabilitat i el dubte, i tu ho minimitzes i ho negues perquè qui t’estima no et pot fer mal, cal identificar el parany, cal la pedagogia de l’educació en la igualtat, perquè les nenes no són princeses ni els nois prínceps blaus, i l’amor no és un forat negre que insisteix a ser alimentat; l’amor no és dol, l’amor és llibertat.
Certament, hi ha un pas irrenunciable, que és fer arribar a la consciència col·lectiva la necessitat de veure identificada, valorada i superada la discriminació, la desigualtat i l’exclusió de les dones. Això de vegades s’aconsegueix amb una sentència condemnatòria i amb un tracte judicial i institucional respectuós, però el sistema judicial presenta moltes dificultats per actuar eficaçment contra les violències a les dones. Una bona prova és que Catalunya és la comunitat que atorga menys ordres de protecció de tot l’estat espanyol, estadística darrere estadística.
Cal dir que, malgrat la resolució del Parlament del 22 de desembre del 2016 que instava el Govern, entre d’altres, a crear i liderar el Pacte Català contra la Violència Masclista, a augmentar partides pressupostàries i a analitzar en profunditat per quins motius Catalunya –i, més concretament, Barcelona– és el territori on menys ordres de protecció es concedeixen, el Govern no ha posat en marxa cap de les mesures. Per tant, no empenyem les dones a denunciar: posem primer les polítiques, els recursos i les condicions.
A més, al dret li és extremadament difícil incorporar que les violències de gènere són fruit de la subordinació, el domini i la història. Un altre obstacle és el conjunt de filtres informals que es manifesten en la construcció d’estereotips sobre la víctima; la dona, per ser creïble, ha de ser una bona víctima, suscitar comprensió i compassió. Quan la dona no compleix aquests paràmetres, es jutja la dona i no l’agressor.
Caldria analitzar també fins a quin punt el mateix caràcter de l’aparell judicial té un paper dissuasiu a l’hora de presentar denúncies. Els processos judicials es fonamenten en fets objectius i demostrables, no tenen en compte les subjectivitats i no respecten cap mena d’intimitat. Les presumptes beneficiàries de les normes acaben perdent la seva condició reivindicativa per passar a ocupar una posició passiva i victimària. La dona que assisteix al judici contra el seu agressor ha de fer públiques qüestions privades i reviure el dolor de l’agressió (moltes vegades infligida per un company o excompany, conegut i possiblement estimat), sense tenir cap certesa d’obtenir una resolució favorable. I fins que es dicta sentència, l’agredida i l’agressor –pel principi de presumpció d’innocència– han de ser tractats per la justícia amb la mateixa consideració.
Juntes som més fortes, juntes aconseguirem fer efectiu el dret a una vida lliure de violències.
