Normalitzant el fanatisme
S'ha acabat el 2018 i la roda de la història segueix girant, la violència ens interroga, ens interpel·la, no ens dona treva. Els recomptes parlen de 94 dones mortes per violència masclista a l’estat espanyol, de gairebé 800 dones violades, de l’increment de reporteres i reporters assassinats al món, en portem 63. A Espanya ha emergit la ultradreta, amb el mateix discurs de sempre, el vell discurs de l’odi i de la por, el negacionisme de la desigualtat i de les violències masclistes, la proposta de derogar la llei de violència de gènere, substituir-la per una llei de violència intrafamiliar i perseguir les denúncies falses. Com que la realitat els incomoda, la violència masclista no existeix com a fenomen, només són disputes familiars, excessos puntuals i trastorns de conducta.
El sistema està en runes, les paraules falses continuen atraient la població, i nosaltres volem pensar que potser només són les cicatrius de la crisi, les seqüeles de l’autoritarisme, els 'gilets jaunes' de la revolució popular, a voltes populista. No és difícil fer la llista dels elements del malestar: les categories del vell món, la tirania del capitalisme patriarcal, l’absolutisme de l’ordre neoliberal, la sociologia del poder i la violència simbòlica de Bourdieu.
Tenim por i no volem tenir-ne, però fets que abans semblaven insòlits s’estan convertint en normals, els perills de la normalitat. Com diu la tia Lydia a 'El conte de la Serventa', de Margaret Atwood, de plena actualitat: "El normal és allò a què t’acostumes, potser ara no us semblarà normal però al cap d’un temps us hi acostumareu. I es convertirà en una cosa normal". Si només fos un conte no faria tanta por però no és només un conte, és un advertiment, és la denúncia del fanatisme que s’està imposant, el fanatisme enemic de la llibertat, del progrés i del coneixement, el fanatisme que imposa les seves idees, creences i opinions, el fanatisme contra la vida.
Com diu un filòsof francès, potser el poder és odiat perquè s’ha fet odiós, però no deixarem, no permetrem, no desistirem, continuarem lluitant pels drets de les dones. Mantenim l’esperança perquè el 2018 també ha estat un any clau per al feminisme. Les dones, les grans oblidades, hem passat del silenci a la paraula, de la realitat silenciada a la rebel·lió, el feminisme ha pres cos, el #MeToo ha estat un fenomen universal. Les dones no ens rendim, volem protagonitzar la història, i la consciència crítica del feminisme, el feminisme impertinent, no es queda només en la condemna dels efectes més cruents de la violència masclista, sinó que és un potent motor de canvi social. El feminisme lluita per la igualtat, contra els estereotips, contra el sostre de vidre de les dones, de totes les dones, sense cap distinció.
I mentrestant, el masclisme continua sentint que les dones li pertanyen i que la impunitat social i jurídica l'empara. L’esclerosi del poder judicial i les justificacions i les condemnes mínimes a homes violadors en són un exemple. ¿Quan s’adonaran de la dimensió de les violències masclistes? ¿Quan aprendran que el sexe sense consentiment és violació?
