El Nobel que va predir el canvi climàtic

Se'm fa un nus a la gola a l'assabentar-me de la mort del premi Nobel de química de 1995, el mexicà Mario Molina. Recordo l'emoció d'entrevistar-lo pocs dies després que hagués rebut el Nobel. Hi havia eufòria als mitjans, no només per l'enorme transcendència dels seus descobriments, que van canviar per sempre la manera d'entendre la nostra interacció amb el planeta, sinó perquè per fi un mexicà aconseguia aquest reconeixement en el camp de la ciència. El meu pare, enginyer químic graduat a la mateixa facultat que Molina, la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, es va passar tota la nit amb mi, ajudant-me a preparar l'entrevista perquè jo entengués què carai eren els clorofluorocarbonis i no fes el ridícul. Era tan sorprenent el que Molina, juntament amb Paul Crutzen i Frank Sherwood, havien descobert que amb prou feines aconseguíem assimilar-ho: certs gasos industrials estaven provocant el forat de la capa d'ozó i aquests gasos estaven en el nostre entorn i fins i tot eren dins de casa, als aerosols, als refrigeradors o a les escumes plàstiques.

Molina i Sherwood advertien sobre la perillositat d'aquests gasos anomenats clorofluorocarbonis (CFC) des de l'any 1974, però no havien tingut cap gran impacte i sí moltes crítiques d'incrèduls que qüestionaven l'existència d'aquell forat d'ozó. No va ser fins al 1985 que la comunitat científica els va donar la raó, gràcies al geofísic britànic Josep Farman, que el va descobrir a l'Antàrtida. Existia i era una amenaça per a la biodiversitat.

I allà tenia Molina, davant meu, amb un impecable vestit fosc i corbata, lluint la seva barba de sempre i un tímid somriure. El seu primer comentari va ser sobre la satisfacció que suposava per a ell no el Nobel en si, sinó la seva repercussió: "Suposa un avanç important dins la comunitat científica amb la qual treballo perquè és el primer Nobel connectat al medi ambient. Durant molts anys als problemes del medi ambient se'ls considerava ciència no gaire rigorosa, però en aquest cas hem pogut establir amb claredat que es pot fer ciència de primer nivell que tingui conseqüències directes en la societat".

Recordo un Mario Molina senzill i que explicava amb una gran claredat –amb l'habilitat pedagògica que el caracteritzava– els conceptes de la química atmosfèrica. Aquell dia vam parlar de la seva lluita per aconseguir que la indústria substituís els compostos que ens estaven portant a una catàstrofe ambiental, la qual cosa va arribar a concretar-se en el Protocol de Mont-real, el 1987, on es van prohibir a tot el món l'ús dels gasos CFC: un exemple que és possible la cooperació entre països pel bé de la humanitat. Un pas de gegant per al planeta i d'especial significat per als que vam créixer sota un cel gris espès per culpa de la contaminació, com a Ciutat de Mèxic. Hi havia esperança. N'hi havia.

Em va explicar el moment en què va decidir, juntament amb Sherwood, trencar paradigmes i llançar-se a explicar els seus descobriments als mitjans de comunicació i als governs per crear una consciència ambiental i, sobretot, aconseguir un canvi de rumb –"cosa que llavors no estava ben vista perquè es pensava que no eren atribucions del científic"– i, recordant això, penso que hauria passat si Molina no hagués agafat aquest timó. Potser la catàstrofe a la qual ja hem de fer front seria encara més gran. Probablement no hauria començat la cursa contra el canvi climàtic que el va portar a formar part del consell assessor de ciència i tecnologia del president Barack Obama, del 2009 al 2017.

Al final ha passat el que fa dècades va predir que passaria: que hi hauria pluges més intenses, incendis forestals i huracans amb més freqüència, com a conseqüència del forat a la capa d'ozó. És curiós que Molina morís quan l'huracà Delta tocava terres mexicanes, el dia 7 d'octubre. Quin comiat!

Aquests dies el meu pare i els seus companys de la Facultat de Química de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (la universitat més gran de Llatinoamèrica), que ja a prop de fer-ne vuitanta encara es reuneixen cada any, comparteixen la consternació i algunes anècdotes, com aquella de quan el meu pare es va trobar Molina recentment, en la inauguració de l'edifici que porta el seu nom, i li va dir de broma: "Com ho vas fer per guanyar el Nobel si ens copiaves a classe?" Molina va riure. O una altra del dia que Mario Molina li va fer una quintada a Manuel Chairez, un company acabat d'entrar a la universitat, i li va rapar els cabells. "I mira encara no em creix", diu Manuel assenyalant la seva actual calba.

Quan vaig conèixer el premi Nobel per a aquella entrevista que es va transmetre al canal mexicà Televisa, a l'acabar em va dir: "És molt satisfactori descobrir com funciona la natura. Sempre he pensat que el pròxim experiment que faci serà el més interessant".

Bon viatge, Mario Molina, t'endinses potser en el més gran i enigmàtic experiment de la teva vida: la mort.