El marquès de Carabàs

Hi ha una gent que acampa a la plaça Universitat de Barcelona. Fan el mateix que van fer els del 15-M o els de la vaga dels tramvies de l’any 1951. Aquests d’avui protesten per la sentència. No estan d’acord, posem per cas, que Oriol Junqueras, un líder polític, historiador, estigui condemnat a 13 anys (la condemna és per sedició) per haver ajudat a posar urnes (urnes il·legals) l’1 d’Octubre. Algú pot dir, esclar, que aquests joves protesten, també, per la precarietat laboral, per la falta d’oportunitats, per tot. No és mentida. Però dir que aquests joves protesten per una multicausa és, en realitat, fer veure que aquests joves que protesten no protesten per la sentència als líders catalans.

D’aquí uns quants dies, el rei d’Espanya vindrà a aquestes terres de missió. A què fer? Els reis no fan mai gaire cosa. Cometen discursos o ordenen que es tallin colls, es casen amb plebees triades pels militars i forniquen davant dels notaris. Alguns dels acampats a la plaça Universitat diuen que el xiularan quan arribi. En canvi, els senyors dels bancs, dels diaris, de les caixes, de les empreses, troben que no, que no se l’ha de xiular, que no, que ha d’arribar i sentir-se estimat.

Recordo el conte del gat amb botes. El gat, que és llest, li proposa al fill del moliner que es banyi despullat en un llac, perquè quan passi el rei pugui fer veure que li han robat la roba i, així, fer veure que és un marquès. El marquès de Carabàs. Es tracta, com sempre, d’aparentar, de mentir, de suposar. No ha canviat res, excepte els acampats de la plaça. Em cau molt bé l’amo del gat, esclar. ¿A qui no li cauria bé? Però em sento més propera als pagesos que el veuen, tan viu, passejar amb la carrossa i que pensen que no tenen pa per donar als fills.