La ciència no és una religió

M’he comprat un adhesiu per al meu portàtil que hi diu “Science doesn’t care what you believe”, és a dir, a la ciència no li importa el que creguis. Només és un eslògan, però l’he trobat molt adequat per als temps en què vivim. Aquesta pandèmia ha posat en relleu la recerca científica; no només perquè l’hem vista com a part inexcusable per poder-nos-en sortir, sinó també perquè hem conegut una mica més alguns dels seus trets.

Hem vist que la recerca científica es mou en el terreny de la incertesa. Que la seva principal comesa és fer preguntes –tan pertinents i adequades com es pugui– i que els resultats obtinguts no sempre són veritats perdurables. El que avui és cert demà pot deixar de ser-ho perquè ha estat superat o fins i tot refutat. A més, sovint hi ha discrepàncies entre estudis. A vegades es poden dirimir perquè uns estudis estan més ben fets que d’altres (per això existeixen les revisions sistemàtiques de l’evidència científica), però no sempre és possible perquè hi pot haver diverses maneres d’abordar una mateixa pregunta. La discrepància entre científics, doncs, no és gens estranya. Més aviat és beneficiosa. Ens pot portar a uns resultats diferents que poden ser més adequats per afrontar un determinat repte.

Tot i la discrepància i la relativa perdurabilitat d’alguns resultats científics, no són gens ni mica comparables a les opinions. Una opinió pot canviar sempre que es vulgui i sense demostrar per què. Per obtenir uns resultats científics, en canvi, cal seguir un mètode precís i rigorós, alhora que han de ser reproduïbles per qualsevol altre que repeteixi el mateix procés. I si el que es vol és refutar-los, cal la mateixa quantitat de feina i de rigor per demostrar tot el contrari a allò obtingut prèviament. No es pot fer una afirmació en contra i prou.

La ciència no és, doncs, una religió. No es tracta de creure en la ciència, es tracta de tenir-la en compte. La recerca científica no produeix resultats que han de ser seguits a ulls clucs. Els resultats científics ajuden a prendre decisions però no et diuen què has de fer, perquè les decisions les prenem les persones. Per això els estudis científics, o qui els ha portat a terme, no poden ser els bocs expiatoris de les nostres males decisions. Ens equivoquem i punt. I és que prendre decisions en condicions d’incertesa és molt difícil. I ardu. La pandèmia ens explicita amb tota la cruesa i a temps real què vol dir prendre decisions en aquestes condicions, però diria que convivim i conviurem força amb la incertesa.

Per aquesta raó, però no només per aquesta, prendre decisions per a tota una col·lectivitat és una tasca molt complexa a la qual li tinc molt de respecte. Tanmateix, no podem defugir la complexitat si volem viure en una democràcia acceptable (el filòsof Daniel Innerarity hi dedica un llibre sencer que és una delícia). Comprendre i tenir en compte la ciència trobo que ens prepara per a la complexitat. Creure-hi no.