El futur és rural

No, no vull parlar de la nova política agrària comuna (PAC), que justament porta aquest títol en l’anunci dels seus objectius socials, que diu que les zones rurals són al cor d’Europa i ocupen entre un 44% i un 80% dels diversos països de la UE. No vull parlar tampoc de la necessitat de canviar el sistema alimentari cap a un de més sostenible i menys o gens dependent de l’agricultura i ramaderia industrials.
Del que vull parlar és d’una idea que em va semblar trencadora. Us n’heu d’imaginar el context. Som a la Universitat de Harvard al mes de maig, en una jornada organitzada per Barcelona SciTech DiploHub sobre els ecosistemes d’innovació de Barcelona i de Boston. Em toca mantenir un diàleg amb Travis McCready, director general del Massachusetts Life Sciences Center, una agència de finançament públic-privat que dona suport a iniciatives de biotecnologia, dispositius mèdics i salut digital en l’ecosistema de ciències de la vida més productiu del món.
Compartim dades de ciència i de capital risc, de com aprofitar les sinergies entre educació, inversió i talent per liderar el futur en la indústria de ciències de la vida. En un moment de la conversa parlem del nou enfocament de la innovació, menys individual i més de col·laboració, interdisciplinària, més oberta i menys de guardar-se les idees. Li demano que ens parli de l’obertura, la diversitat i la creativitat de Boston.
I és llavors quan deixa anar: “Permeteu-me que discrepi respectuosament de tots vosaltres, però el futur és rural. El futur ha de ser divers i, per tant, oblideu-vos de concentrar-vos en espais reduïts i deixar enrere les persones –i la seva capacitat i experiència úniques”.
Avui l’accés al coneixement i la tecnologia no depèn d’estar en una gran ciutat. I la diversitat i la creativitat encara menys. No només és més barat viure en un poble que en una ciutat, sol ser més saludable perquè és menys estressant i més inclusiu. Així doncs, si gràcies a internet tens accés al coneixement i pots interaccionar amb qui et calgui i, a més, tens millors condicions personals i d’entorn per crear, inventar o col·laborar, probablement és més fàcil que es produeixi la innovació.
Mentrestant, jo m’ho vaig imaginant: no he de portar la mainada a escola, música o esport perquè hi va sola; i sense patir per no arribar a temps o no trobar aparcament, puc consultar la revista científica que vull (perquè està en obert, esclar), veure a YouTube la conferència de la meva referent intel·lectual o xerrar amb un veí sobre la seva última experiència. L’espai on ho faig no està interromput per un soroll constant i és agradable. Dormo bé. Puc aprendre anglès en veu alta via Skype amb el meu professor del Canadà (que, per cert, viu en un poblet). I així és com, entre una cosa i l’altra, finalment he pogut construir un projecte innovador amb la pime de més avall i una comunitat internacional.
Francament, a mi no em sembla un episodi d’un futur tan irreal. I és ben rural.