Publicar o morir?
Ja fa almenys un parell de dècades que en el món acadèmic s’aguditza la pressió sobre els científics perquè publiquin. Tant és així que fa temps que corre la frase “publish or perish”, com si s’hagués d’estampar a la samarreta o portar-la tatuada.
Per descomptat, publicar els resultats de la recerca en una editorial científica no és només desitjable, sinó que és un deure. Primer perquè altres científics del món puguin seguir construint a partir d’aquells resultats o bé perquè els puguin refutar, o simplement discutir-los; en definitiva, per seguir contribuint a augmentar el coneixement per entendre el món i fer front als reptes que ens depara el futur. I segon, cal publicar per responsabilitat, perquè no es poden guardar els resultats assolits. ¿Us imagineu no publicar els articles que estudien el coronavirus asiàtic? La ciència és un bé comú i sovint finançada públicament i, per tant, cal publicar-ne els resultats.
Ara bé, l’article científic o el llibre acadèmic no són l’objectiu final, són només el mitjà a través del qual es difon la recerca que s’ha dut a terme per donar resposta a preguntes rellevants. L’objectiu principal, la finalitat, és aportar coneixement per afrontar un repte concret, que pot anar des de la vacuna contra un coronavirus fins als algoritmes d’un fenomen físic, passant per una nova manera d’interpretar un període de la història, per posar exemples ben distants.
Amb tot, com que els sistemes d’avaluació i promoció del professorat universitari es basen en el nombre d’articles i el lloc on s’han publicat (per això, "publicar o morir"), s’ha arribat a confondre la finalitat amb el mitjà. Es trossegen els resultats per publicar més o es fan articles irrellevants. Mesurar la capacitat investigadora amb publicacions no és, d’entrada, una manera desencertada de fer-ho, perquè, com deia, publicar és un deure científic.
El problema rau en mesurar-ho només així i no tenir en compte altres paràmetres, com ara què s’aporta a la societat (quin problema es vol resoldre, quina pregunta es vol respondre o a quin repte es fa front), la capacitat de formar –i com es formen– doctorands, la manera de fer créixer un grup de recerca o quin impacte social ha tingut la recerca. Soc conscient, tanmateix, que tot això és molt difícil de mesurar (em dedico com a investigadora a estudiar-ho) i, per tant, dificulta l’avaluació. En canvi, les publicacions són fàcils de comptar.
Afortunadament, ja hi ha diversos moviments internacionals que ajuden a millorar els sistemes d’avaluació, com ara la San Francisco Declaration on Research Assessment (DORA), i moltes iniciatives a favor de la ciència oberta que faciliten la transició cap a una manera més sostenible i responsable d’avaluar la recerca. Malgrat la dificultat, i sovint la valentia, que implica avançar en aquesta línia, hem de seguir fent feina per evitar els efectes indesitjables que pot provocar confondre la fi amb el mitjà i no estar publicant la recerca que realment importa i aporta.
