Teletreballar és essencial?

Estic segura que almenys per a una cosa sí que ha servit treballar i anar a escola des de casa mateix: que els nostres fills saben de què parlem a les reunions de feina i, per tant, ja es fan una idea de què va la nostra feina. No és recíproc, tanmateix, perquè el que fan ells a casa no és ben bé el que fan a l’escola. Malgrat que tant ells com jo fem servir el mateix programari i el mateix tipus de dispositiu, ells a l’escola fan videotrucada i jo a la feina faig reunions. Amb tot, a les pantalles respectives hi ha el mateix: quadrats amb imatges de rostres, alguns amb espatlles incloses i d’altres no. En el meu cas, en algun d’aquests quadrats hi apareix algun nadó recolzat a l’espatlla o una cara infantil addicional que saluda.

El teletreball per a aquells que ho podem fer és una gran alternativa per reduir la mobilitat i, per tant, la contaminació ambiental; i a nivell individual, també el cost econòmic, el cansament i el risc d’accident de trànsit (molt més baix en el cas de transport ferroviari, però tan alt com del 20% en trànsit rodat).

Com que en el sector universitari tot el món està online, el no desplaçament fa que puguem passar d’una reunió de feina a un webinar d’una universitat nord-americana i després a una sessió a Brussel·les, gairebé sense solució de continuïtat; fins i tot és possible tenir dues reunions alhora. I, el més important, quan acabes les trobades, ja ets a casa.

Tots sabem, tanmateix, que en aquesta situació de pandèmia no estem teletreballant en condicions normals, estem sobrevivint com podem a la gestió diària de la casa, la cura de la mainada, i la barreja de feina i oci en el mateix espai, no només físic sinó també virtual (a vegades hem arribat a quedar per fer cafès i cerveses davant dels quadrats amb rostres). I, pel que fa a la feina en si, a casa no podem mantenir les condicions adequades perquè normalment no hi tenim les cadires ergonòmiques ni les pantalles del lloc de feina.

Sigui com sigui, sembla que el teletreball, almenys parcialment i en algunes feines, és una forma d’organització laboral essencial per a la societat del coneixement postindustrial. Potser treballarem més per objectius i resultats que fins ara, sense ser gaire determinant com distribuïm el temps en el qual ens hi estem dedicant. Ara bé, per fer-ho hem de construir unes relacions laborals basades en la confiança i no pas en el control, perquè això en el teletreball comporta riscos d’envair la privacitat, ja sigui perquè es vol exigir disponibilitat a tota hora o per voler instal·lar programari específic de vigilància.

Fa anys que es publica que una de les habilitats que calen per a aquesta societat postindustrial és la creativitat (també la intel·ligència emocional i el pensament crític, entre d’altres). Si ens és fàcil imaginar una pintora creant els seus quadres organitzant-se el seu propi temps, també ho hauria de ser imaginar-se amb la mateixa confiança algú teletreballant.