La tragèdia dels comuns
L’única dona que ha rebut el Nobel d’economia, Lin Ostrom, el va guanyar per la seva anàlisi sobre com evitar el que s’ha postulat com la 'tragèdia dels comuns', és a dir, la degradació esperable de l’entorn quan molts individus alhora utilitzen un recurs escàs. En poc més de dues setmanes m’han aparegut ella i els seus conceptes en dos escenaris ben diferents. En un congrés científic de l’àmbit de la salut i en una cafeteria, tot fent-la petar amb uns col·legues.
Quan gràcies al meu col·lega puc accedir des del mòbil al llibre d'Ostrom 'El gobierno de los bienes comunes', em fa gràcia llegir, just en aquesta setmana de cimera mundial sobre l’emergència climàtica, que el primer capítol comença dient: “Gairebé no passa cap setmana que no aparegui un reportatge important sobre l’amenaça de destrucció d’un recurs natural”. Fins on jo he entès, la seva recerca va consistir en plantejar i demostrar models alternatius tant al que defensa que només a través de l’Estat (regulació) es pot controlar la destrucció dels recursos naturals, com al que suggereix que la seva privatització (el mercat) resoldria el problema.
Ostrom mostra que les comunitats d’individus són capaces d’inventar diverses formes d’administrar els béns comuns per poder-ne treure profit de manera sostenible. No sabria aprofundir en la teoria econòmica que hi ha al darrere, però això m’ha suggerit que organitzar-se en comunitats (associacions, entitats) pot ser efectiu per atènyer els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030 de l’ONU. Precisament, persones joves com Greta Thunberg, que no prové de cap administració ni tampoc de cap organització empresarial, ens poden servir d’inspiració.
D’altra banda, quan es va citar Ostrom al congrés científic de l'àmbit de la salut al qual jo assistia, es va fer relacionat amb la importància de ser socialment, col·lectivament, responsables. Hi ha entitats que ja tenen una tradició més arrelada perquè ho porten a l’ADN, com ara les del tercer sector o les d’educació, però quan entrem a parlar d’altres tipus d’organitzacions, com ara determinades empreses, cal un esforç suplementari. Suposo que per això fa uns anys es va instaurar el que avui tots coneixem com a responsabilitat social corporativa, que, dissortadament, alguns pocs han pervertit impunement. Mentre d'una banda contracten en condicions precàries, de l'altra donen beques per a joves. I al mateix temps que contaminen l’entorn on s’insereixen, inverteixen en projectes sobre energies renovables.
Val a dir que veure com s’aixeca la bandera de l’emergència climàtica i, alhora, es defensa la construcció d’autopistes que trinxen l’entorn fa de molt mal pair. Ens cal fer molta feina per ser socialment responsables de manera coherent. Fem-nos, doncs, cadascun de nosaltres un favor: reflexionem, tant individualment com col·lectivament, si a la feina, a casa, a l’escola o al club d’esports estem duent a terme accions i tenint actituds socialment responsables abans de decidir fer-ne bandera. Ens ho agrairem.