Aguantar la mirada a Junqueras

Fa algunes setmanes Oriol Junqueras era entrevistat a la televisió pública catalana. Aquell dia vaig asseure’m davant la pantalla per escoltar l’Oriol, amb qui tinc una bona relació. He decidit esperar-me un temps prudencial abans de donar la meva opinió d’aquella entrevista.

És comprensible que les paraules d'algú que porta molt temps tancat entre reixes i privat de llibertat, el primer dia que té l’oportunitat de posar-se davant d’un mitjà de comunicació, destil·lin rancúnia, malestar, ràbia i altres sentiments que els que no hem estat entre reixes no podem experimentar.

Vaig fer amistat amb l’Oriol durant l'onzena legislatura. Era el 2015, jo m’estrenava com a diputada del PSC i us puc assegurar que va ser una legislatura de vertigen.

Al Parlament, les relacions amb els diputats i diputades es van consolidant a mesura que passen els dies i les setmanes. Ens anem coneixent a les diferents comissions o reunions internes i s'estableix més o menys contacte segons la forma de ser de cadascú. Ens trobem també en indrets més informals, al bar, a les sales de passos perduts o senzillament als jardins interiors del Parlament.

L'onzena legislatura va ser intensa i vam tenir moltes ocasions d’establir converses llargues i profundes, sobretot durant el ple dels dies 6 i 7 de setembre del 2017, en els quals es van aprovar la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica, que van fragmentar el Parlament i el país.

Amb l’Oriol havíem parlat moltíssimes vegades. Havíem esmorzat i berenat junts, fèiem broma i parlàvem molt sovint de política municipal. Aquells dos dies d'activitat trepidant les reunions internes i les constants aturades del ple ens van portar a transitar pel Parlament durant hores fins ben entrada la matinada del dia 7. El dia 6 el recordo especialment llarg, esgotador, tens, ple de rumors sobre si es convocarien eleccions, sobre què passaria si s’aprovaven les conegudes lleis de desconnexió, sobre els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries, els recursos d’empara, les consideracions que emetien els lletrats del Parlament...

Amb l’Oriol havíem parlat moltes vegades de les conseqüències que podia comportar l'aprovació de les lleis de desconnexió. Cap a dos quarts d’una de la matinada ja del dia 7 de setembre, asseguda en uns graons que donen accés a l’hemicicle, parlava amb quatre companys més del PSC que estaven asseguts en uns sofàs propers, quan Junqueras va venir a parlar una estona. Es va asseure al meu costat i es va posar a riure perquè jo m'havia descalçat. Ell anava descamisat, suat, el seu aspecte no era gaire diferent del meu. Allà li vaig dir que havien de convocar eleccions, que no tenien res programat i que si s’aprovaven les lleis de desconnexió podia acabar a la presó. L’Oriol va respondre que ho tenien controlat i pensat! Mai vaig entendre aquelles paraules perquè tots sabem com ha acabat tot plegat. Molts li havíem advertit que aquell no era el camí.

Quan van empresonar l’Oriol a Estremera, vaig decidir escriure-li. No em podia imaginar la duresa del que estaven vivint ell i la seva família. El correu a la presó d’Estremera no era gens àgil, però unes setmanes després d'enviar la primera carta vaig rebre resposta seva. La correspondència va continuar. Quan el van traslladar a Lledoners la comunicació va ser més fluida; era més fàcil entregar una carta en mà als diputats i diputades d’ERC que anaven a visitar-lo. En una carta l’Oriol em demanava d’anar-lo a veure i vaig decidir fer-ho, això sí, mantenint tota la discreció possible. No tenia per què ser focus de cap informació mediàtica. Em van acompanyar en aquella trobada dues diputades d’ERC. Vam estar prop de tres hores parlant i tampoc desvelaré el contingut d’aquella conversa. Quan vaig sortir de Lledoners les sensacions eren estranyes, difícils d’explicar. Només puc dir que l’Oriol va estar content que l’anés a veure.

Per això he tingut la necessitat d’explicar que allò que deia l'Oriol a l'entrevista de TV3 no era tota la veritat. Mai he aplaudit la presó d’Oriol Junqueras ni dels seus companys. Sí que li vaig comentar en moltes ocasions que s’equivocava i que allò li comportaria unes conseqüències nefastes, tal com ha acabat passant. Des d’aquí, doncs, li vull dir a l’Oriol que sí, que li aguantaré perfectament la mirada i fins i tot l’abraçaré quan en tingui oportunitat. Però no ens equivoquem, no vaig compartir ni comparteixo una actuació d'ERC i JxCat que al meu parer ens ha portat a una situació de menys diàleg i més confrontació. Tant de bo després d’aquell 6 i 7 de setembre del 2017 s’haguessin convocat eleccions, perquè ara no seríem on som; s'ha demostrat que vam viure un autoengany col·lectiu. Abraçaré l'Oriol Junqueras quan tinguem l'oportunitat de discrepar i continuar discutint sobre el millor per al nostre país.