Marta Pascal: “Molta gent dins del PDECat té por de discrepar de Puigdemont”

BarcelonaMarta Pascal (Vic, 1983) s’ha pres el seu temps per posar per escrit les seves reflexions sobre la política catalana després d’haver dimitit de coordinadora general del PDECat per les diferències que mantenia amb Carles Puigdemont. A Perdre la por (Catarata, 2020) explicita quines són aquestes discrepàncies amb JxCat.

“Vaig preferir abandonar que no pas claudicar davant alguns plantejaments que em semblaven més propis del fanatisme polític que no pas d’un partit que aspirava a construir un projecte ampli i central per a Catalunya”. ¿Diria que JxCat té elements de fanatisme?

És molt difícil incorporar-hi un matís, una discrepància, i vaig decidir que si el PDECat, i per extensió JxCat, només havia de ser un partit per a convençuts, no m’interessava. I al final els motius pels quals vaig perdre la confiança de Puigdemont eren estranys: per haver apostat pel diàleg, per voler desallotjar Rajoy...

¿Es pot discrepar de la línia que marca Carles Puigdemont?

Costa molt. Ho vaig fer i ho vaig pagar car.

Sosté la tesi que dins de JxCat, i sobretot dins el PDECat, hi ha molta més gent que pensa com vostè però que no tenen valor de dir-ho.

Durant aquest temps he parlat amb molta gent i t’adones que el que et diuen en privat difereix molt del que diuen en públic. I, al final, sigui perquè et poden insultar per Twitter o perquè molta gent del PDECat té por de discrepar de figures polítiques importants, com el president Puigdemont, doncs no ho fa. Però són més dels que semblaria a priori.

¿Puigdemont no era partidari de fer fora Rajoy de la Moncloa?

No ho era. En canvi, des de la direcció del partit, i jo molt concretament, vam fer una aposta de canvi del tauler polític assumint que el govern del PP havia estat nefast per a Catalunya. Era un acte de principis i de coherència política. I sí, aquesta va ser una discrepància molt de fons, sumada a la meva posició crítica amb el paper de la CUP.

¿Creu que JxCat preferiria que governés la triple dreta?

És evident que JxCat va tenir l’oportunitat d’abstenir-se amb Pedro Sánchez i no ho va fer, hi va votar en contra. Això em porta a pensar que per a JxCat el PP i el PSOE són el mateix. Jo hauria apostat per una abstenció tècnica, per obrir una porta. Hem de posar la política al centre, hem de sortir d’aquesta situació de bloqueig i de blocs, i, per tant, era una oportunitat. Que ens costarà molt? Ens costarà molt. ¿Que això no ho arreglem en dos dies? No ho arreglem en dos dies.

Defensa un model de partit com el PNB. ¿Però això no ho era ja l’antiga CiU?

CiU és una forma de política que ha donat molts èxits, que ha comès errors i que no es va saber posar al dia. Crec que la solució no la vam trobar, no vam ser honestos amb la solució, perquè allò es va convertir més en una batalla de poder que res més.

Al llibre fa una cosa no gaire habitual en política: demana disculpes per com es va liquidar CDC.

Bé, jo demano perdó. Sentia que ho havia de fer. Més d’un 30% dels militants van dir que no estaven disposats a extingir CDC, però ningú va agafar aquesta bandera. I crec que va ser un error de plantejament. Hi havia moltes lluites internes, moltes famílies confrontades...

Tornem al PNB.

Busco un partit que faci compatible fer política i defensar els interessos dels ciutadans amb l’ideal de la independència. I on ho trobo? Doncs a Euskadi amb el PNB i, per tant, jo al llibre dic: “Busquem una manera que tots aquells que defensem l’enfortiment nacional de Catalunya i resoldre els problemes dels ciutadans ens puguem posar sota un mateix paraigua”. Crec que això és el PNB. I això és el que m’agradaria que fos el PDECat.

Diu que necessitem “polítics amb fons d’armari ideològic”.

Ara ens trobem diputats al Parlament que al matí són en un faristol i a la tarda tallen una carretera...

Ho considera incompatible?

Sí. Crec que el que necessitem és refredar les emocions i tornar a la política, perquè si no la percepció que té la ciutadania és de desordre, de desgovern... I això no és positiu.

Al final vostè defensa la creació d’un nou espai polític, de centre, i que en el tema nacional adopti una estratègia més pragmàtica i més gradual. Però aquest partit ara mateix no existeix.

Bé, jo i alguna gent vam tenir la pretensió que fos el PDECat. Queda clar que la primera assemblea de l’any passat marca un altre rumb, però a mi m’agradaria que el PDECat es convertís en aquest gran espai. Però això no és compatible amb determinades coses i, per tant, haurem de veure quin és el camí.

¿Si no és el PDECat haurà de ser un partit nou?

És evident que JxCat està fent un plantejament a partir del bloqueig, l’antipolítica, la confrontació. I això és incompatible amb ser un partit que creix i, per tant, al final el PDECat haurà de triar.

¿Veu el Grup de Poblet presentant-se a les eleccions?

M’agradaria que no passés i que el PDECat no acabés optant per la via que ara defensa JxCat. Des de la meva humil responsabilitat intentaré que no sigui així. És veritat que hi ha moltes iniciatives en marxa, però crec que el PDECat ha de fer aquest debat sense pressió, sense por de discrepar de la gent que és a l’exili i a la presó.

¿El sector possibilista del PDECat està estigmatitzat?

És que discrepar de la línia legitimista es veu com una mena de servilisme a qualsevol partit d’obediència espanyola. I crec que no podem estar sempre intentant fer entrar el clau per la cabota, o fent veure aquesta mena d’il·lusió màgica, crec que hem de tractar els ciutadans com a adults, estem obligats a dir la veritat, a explicar les coses com són i, per tant, a definir estratègies que ens permetin arribar a l’objectiu. I si això suposa una mica més de temps, doncs serà una mica més de temps. Però, al final, aquí tenim mentrestant un país per construir.

¿Artur Mas és més a prop seu o de Puigdemont?

Hi parlo molt, però això ho hauria de preguntar a ell.

¿No creu que ERC ja els ha pres la bandera del diàleg?

Bé, el plantejament que faig no és només gradualista des del punt de vista nacional, sinó també en l’ideològic: defensar els interessos de Catalunya amb un model social-liberal. En això ERC no està gens al centre, des del moment en què planteja un augment d’impostos o dubtes en la col·laboració público-privada, cosa que jo sí que defenso tant des de la perspectiva de la gestió de l’aigua com del model sanitari, l’educatiu, etc.