Donar veu a la vellesa

"Són els ancians éssers humans? Per la manera en què els tracta la nostra societat, ens podem permetre el dubte”. Amb aquesta afirmació contundent, Simone de Beauvoir presenta el seu assaig sobre La vellesa, que va publicar l’any 1970. Hi fa una reflexió històrica, antropològica, sociològica i, finalment, filosòfica, sobre el tractament social de la vellesa, que, segons la pensadora, ha variat poc al llarg dels segles i, fins i tot, de les cultures. Tant les que exalten la saviesa dels ancians com les que els consideren una càrrega inútil els situen a part, els “exilien” del món ordinari, diu Beauvoir.

¿Han canviat les coses respecte a la vellesa, cinquanta anys després? La pandèmia del covid-19 més aviat ens suggereix que no. L’“exili” de què parla Beauvoir es materialitza cruelment en les residències per a la “gent gran”, actualment aïllades i tan castigades pel virus mortífer. La “política de la vellesa” que denunciava la filòsofa francesa segueix sent una política mortífera, i no –com pretén certa dreta– pel fet que una majoria social està a favor de permetre l’eutanàsia voluntària, sinó per les condicions en què tantes persones malviuen el que ja no s’anomena la vellesa. Aquesta paraula ha estat substituïda per eufemismes, la majoria reveladors (com quan s’anomena els ancians avis i àvies, reduint-los a aquesta funció), tot i que el sentit original de vell fa referència, simplement, als anys transcorreguts.

Concretament, moltes persones se senten torbades, i fins i tot molestes, en veure els efectes que té l’edat en el cos, que l’allunyen aleshores de la norma social. Basant-se sobretot en el discurs prescriptiu de la salut, aquesta norma que tenim tan interioritzada ens commina a conservar al llarg dels anys els signes físics de la joventut. Aquesta directriu afecta sobretot el cos de les dones (encara que ha progressat cap a una extensió cada cop més àmplia al cos dels homes). Ens sembla que aquestes prescripcions formen part de la modernitat capitalista, però tenen arrels molt més antigues. Els enciclopedistes del segle divuit, com Diderot, ja van intentar trobar una raó científica a la degradació suposadament més aguda que pateix el cos femení respecte al masculí. Diderot ho relacionava amb la fertilitat –al cos de les dones hi deixaven petja els múltiples embarassos i parts que la majoria d’aquests cossos havien experimentat–, però com que això contradeia el fet que les dones ja vivien més anys que els homes en aquella època, s’havien de buscar altres arguments, que ara ens semblen pintorescs.

En definitiva, el cos d’una dona considerada anciana resultava –i encara resulta– obscè, en tots els sentits que tenia i té aquest terme. Segons una etimologia discutida, obscè equival a allò que és o ha de ser “fora de l’escena”, que no es pot mostrar sense ofendre o xocar. Actualment, relacionem l’obscenitat sobretot amb la sexualitat, i fins i tot arribem a pensar que ja no hi ha res obscè, que tot es pot donar a veure sense que ningú s’escandalitzi, però els cossos ancians segueixen exclosos de l’escena social. Ho denuncia El strip-tease de mi abuela (2006), obra de la videoartista Maria Llopis, que aborda de manera poètica i tendra una temàtica tan poc freqüent com és el cos i el desig de les dones d’edat avançada.

Tenim en l’art exemples d’artistes que, mitjançant el gènere de l’autoretrat, han volgut captar i reproduir els efectes de l’edat en el seu propi cos. El cas més popular i analitzat és el de Rembrandt, que es va dedicar desenes d’autoretrats, des de la primera joventut fins a la maduresa (va morir als seixanta-tres anys), però Sophonisba Anguissola, una pintora molt menys coneguda i d’una generació anterior, que sí que va arribar a la vellesa, és autora de punyents retrats que ens mostren serenament l’evolució del seu cos, i en especial del seu rostre, gairebé fins al llit de mort. Un exemple molt més recent és el de la nord-americana Alice Neel, nascuda amb el segle vint, que es va pintar a si mateixa als vuitanta anys de manera gens autocomplaent: asseguda nua, amb ulleres i un pinzell a la mà, trencant així amb la tradició del nu femení en la història de l’art occidental.

En literatura, algunes escriptores han abordat la vellesa extrema com una expedició a terres desconegudes, com una odissea, diu la francesa Hélène Cixous referint-se al viatge d’Ulisses. Aquests relats, sense endolcir artificialment aquesta travessa –tothom creu saber quina és l’Ítaca d’aquest viatge, però en realitat, què en sabem, de la mort?–, ens acosten a regions inhòspites i desconegudes, però finalment molt transitades. Tant de bo tot el que està passant serveixi almenys per donar veu a aquestes viatgeres i viatgers intrèpids.