La llibertat d’expressió a la universitat

Pocs dies després de l’assassinat del professor Samuel Paty, que havia dedicat una classe a debatre la llibertat d’expressió amb el seu alumnat adolescent i va ser castigat per això de la manera més cruel i absurda, el ministre d’Educació francès, Jean-Michel Blanquer, va tirar llenya al foc tot acusant una part del professorat universitari de “complicitat intel·lectual amb el terrorisme”. Concretament, el ministre va apuntar contra el que va anomenar les “teories indigenistes” que, segons ell, “triomfen a les universitats” i contra les “tesis interseccionals” que impulsen l’essencialització de les identitats i de les comunitats.

Anem a pams: l’al·lusió a l’indigenisme es refereix al Partit dels Indígenes de la República (PIR), que té com a objectiu principal denunciar el racisme estructural que encara perviu a França i a Europa en general, i que fa que les persones considerades “racialitzades”, és a dir, no blanques, pateixin discriminació a l’hora de trobar feina i allotjament, o siguin les víctimes principals de la violència policial o de la severitat del sistema judicial. Fa poc l’advocada gitana Pastora Filigrana denunciava al CCCB que aquesta comunitat està sobrerepresentada a les presons espanyoles, encara molt més que la població afroamericana al sistema penitenciari estatunidenc.

Deixant de banda el que puguem pensar de l’ideari o dels mètodes del PIR –que ha adoptat sovint posicions polèmiques–, qualsevol que conegui una mica les universitats franceses sap que hi té molt poca influència, entre altres raons perquè el seu professorat constitueix una “elit” (tot i que, en bona part, mal pagada i precària, com aquí) en la qual les persones racialitzades tenen poca presència encara.

Pel que fa a la interseccionalitat, és una perspectiva d’anàlisi sociològica que es basa en considerar que les desigualtats i dominacions estan sempre combinades o intersecades; per exemple, no podem examinar els efectes del racisme sense tenir en compte també els del sexisme o els de l’homofòbia, entre altres coses. S’ha de fer un esforç d’imaginació molt gran per relacionar la interseccionalitat amb el terrorisme o amb qualsevol tipus de violència.

Les declaracions del ministre Blanquer podrien limitar-se a una anècdota –nosaltres també hem conegut ministres d’Educació que oferien grans titulars a la premsa– si no fos perquè han adobat el terreny per a tota classe de reaccions tan greus com les amenaces de decapitació, per part d’elements d’extrema dreta, a intel·lectuals considerats esquerrans. D’altra banda, en el marc del debat al Senat francès de la nova llei sobre la recerca i l’ensenyament superior, que ha estat elaborada sense consultar les parts afectades i sense tenir en compte les recomanacions dels especialistes, es va proposar introduir una esmena (finalment no retinguda) al punt que regula la llibertat d’expressió al si de la universitat, en el sentit que les llibertats acadèmiques s’haurien d’exercir “dins del respecte als valors de la República”.

La gran majoria del professorat ha reaccionat amb esverament tot preguntant-se: quins són aquests valors de la República que es donen per suposats? Qui els defineix? Qui controlarà que es “respectin” a les aules universitàries? Tanmateix, un grup de cent universitaris partidaris d’aquesta proposta han publicat un manifest al diari Le Monde en què demanen que es creï una figura, assimilable a la que ja existeix a l’ensenyament secundari, que atengui les denúncies contra els suposats atacs a aquests valors i els traslladi a la Fiscalia. Si funciona tan bé com la inspecció que ja existeix a tal efecte en escoles i instituts, serà una font de problemes més que una solució: fa uns dies, la policia va anar a buscar a casa seva, per endur-se’ls a comissaria i interrogar-los, quatre escolars de deu anys perquè, segons aquesta inspecció, havien amenaçat el seu mestre amb decapitar-lo (la qual cosa, finalment, no era certa).

El “manifest dels cent”, com es coneix, va ser rebatut immediatament per un altre signat per més de dos mil col·legues, i també per la conferència de rectors de les universitats franceses, que destaquen que “la recerca no és responsable dels mals de la societat, sinó que els analitza”, i defensen la universitat com a lloc de debat i de construcció de l’esperit crític. Tal com deia Andreu Mas-Colell en aquestes pàgines, quan l’Estat vol augmentar el seu pes a les universitats, tot funciona pitjor i les llibertats pateixen. Ja fa temps que les humanitats i les ciències socials –i, especialment, els seus sectors més crítics amb l’statu quo, com són els que practiquen els estudis descolonials o els estudis de gènere– estan patint restriccions i amenaces arreu del món. França, que encara es creu el paladí dels drets humans i de la cultura, no n’és una excepció.