Tu creus en el canvi climàtic?
Fa algunes dècades que en els treballs de camp desplegats en la nostra feina d’observadors del medi vam començar a notar que en diversos dels paisatges que treballàvem hi havia canvis en alguns processos, com l’avançada de les floracions de les plantes i en les brotades del arbres. Per aquesta raó, vam començar a fer registres (anotar) quan sortien les primeres flors i brotaven el primers borrons d’alguns arbres en hàbitats sentinelles –sensibles als canvis–. Els canvis també eren detectables en alguns ocells, com la puput, au sud-africana que visitava les nostres terres a l’estiu per nidificar i a la tardor retornava a les casernes hivernals a la sabana africana, però que es va sedentaritzar (tot l’any aquí). Aquest tipus de manifestacions s’expressaven progressivament arreu del territori en intensitats diferents.
Paral·lelament, els registres de l’Observatori de l’Ebre a Roquetes en una sèrie llarga posaven de manifest que a Catalunya la temperatura havia augmentat 1 ºC en aproximadament 100 anys.
Les evidències d’un hipotètic escalfament planetari any rere any anaven augmentant a escala global i començàvem a detectar-lo a escala local. Es tractava d'una perspectiva global que percebíem en diferents treballs de camp desplegats arreu del planeta, des de l’Antàrtida fins als deserts mexicans.
Ara mateix no és estrany que en mitjans de comunicació i en fòrums ciutadans se’ns pregunti si creiem en el canvi climàtic, talment com si aquest fenomen fos una qüestió de fe. Personalment, la resposta que dono és la següent: és com si em preguntéssiu si crec en la llei de la gravetat. No és una qüestió de fe, sinó una evidència científica.
Aquesta evidència, a escala global, es manifesta en els canvis de la composició atmosfèrica i en l’increment de les temperatures i molts altres efectes que impacten en intensitats diferents en totes les espècies vives, amb canvis fenològics (cicle de vida) que modifiquen la seva distribució i mobilitat territorials. També en les fisiologies i en les interaccions entre les espècies. En els humans, amb incidències en la salut.
Hi ha un consens generalitzat entre els científics que treballem la disciplina del canvi climàtic que reconeix que és produït de manera principal per les activitats humanes. Això és d’una evidència irrefutable i representa sens dubte la problemàtica ambiental planetària més notòria.
El reconeixement polític d’aquesta constatació científica, no sense reticències i sobretot complexitats, va prendre forma institucional amb els denominats Acords de Kyoto. Va ser a la 3a Cimera del Clima on es va signar i ratificar una convenció marc, amb el compromís que entrés en vigor el febrer del 2005. Els països participants el van firmar quasi unànimement, llevat dels EUA.
El compromís era regular les emissions de gasos d’efecte hivernacle per reduir el fenomen, o sigui, rebaixar la carbonització de l’atmosfera produïda per les emissions de CO2, principalment derivades del consum dels hidrocarburs. Un procés que des dels inicis de la industrialització (segle XIX) fins als nostres dies ha provocat un augment de ppm (parts per milió) d’aquest gas de 280 a 420 per m(3), generant un efecte hivernacle responsable de l’escalfament global planetari.
A la recent COP 24 (Cimera del Clima), a Katowice (Polònia) 2018, hi han assistit 197 països amb l’objectiu de ratificar l'Acord de París. En la trobada s’ha constatat una manca de visibilitat en la lluita contra l’escalfament global. S’ha manifestat que cal fer canvis urgents en les estratègies per limitar l’augment de la temperatura del planeta. Cal que els governs i les institucions procedeixin amb sentit de responsabilitat i treballin en la direcció d’assolir estratègies i regles comunes. Cal urgentment millorar la transparència i la informació solvent sobre els avenços en matèria de mitigació i reducció.
S’ha de treballar per l’aplicació l’any 2020 de l’Acord de París. És clau que sigui així, ja que es reconeix que el canvi climàtic és una urgència i una amenaça extrema. Una urgència que situa l’escalfament global com el problema socioambiental més notori de tota la humanitat.
Sense alarmar, però sí capacitant per a la seva comprensió, fugint dels tòpics i caminant de la mà del coneixement rigorós i del necessari canvi de relació dels humans amb el nostre entorn, cal el compromís de lluitar per la causa del que ens dona suport bàsic a la vida: la Terra. Dissortadament, els cicles electorals, en relació al territori i el medi ambient, són alacurts, com la volada de la guatlla. Tot i així, no podem deixar de banda l’oportunitat de les conteses electorals que ara tenim a sobre. Tanmateix, des de la dimensió de la societat civil i del compromís personal, cal un posicionament crític que ens faci avançar prioritàriament cap a la transició energètica
Com ens recorda Bellamy: “No podem estar tocant el flabiol mentre se’ns està cremant el bosc”.