Marilyn i Hedy, les dones que s’amagaven rere el mite eròtic

BarcelonaHedy Lamarr (1904-2000) va protagonitzar un nu integral i un orgasme femení en primer pla el 1933 a Èxtasi, i per la seva bellesa espatarrant va ser des d’Helena de Troia fins a la sensual Dalila de la pel·lícula de Cecil B. De Mille. Però a més de mite cinematogràfic, Hedy Lamarr també va ser una inventora, una dona que tenia coneixements d’enginyeria i durant la Segona Guerra Mundial, amb 27 anys, va arribar a patentar un sistema de codificació de transmissions per interceptar torpedes, un invent que acabaria sent cabdal per a una de les grans revolucions del segle XXI, l’actual sistema de wifi. Aquesta faceta seva, però, va ser pràcticament desconeguda fins molts anys després, eclipsada per l’aura d’estrella. Lamarr era una filla de papà jueva que es va casar amb un fabricant d’armes filonazi, es va haver d’exiliar a París i Londres i va marxar rumb als Estats Units per acabar sent l’estrella del cel·luloide dels anys 40.

Aquesta dona intel·ligent, complexa, poc convencional, la persona rere la icona, és la que va fascinar el dramaturg Carles Batlle a mesura que l’anava descobrint. Però més que un biopic, l’autor va voler explorar les qüestions que li interessaven –la condició de la dona, el pas del temps, la fama, l’empremta del masclisme, els abusos– a través d’un moment concret de la vida de Lamarr. Per això li va buscar una contrincant a l’altura: ni més ni menys que Marilyn Monroe (1926-1962), el mite eròtic de la següent generació.

No és probable que la trobada entre les dues actrius tingués lloc, però és plausible, qui sap si per la connexió que compartien amb el president John F. Kennedy. En tot cas, Batlle la imagina el 1962, durant la crisi dels míssils de Cuba. Per això el Teatre Nacional, on es podrà veure aquest duel de titans fins al 20 de desembre a la Sala Tallers, ven Monroe-Lamarr com “la trobada que hauria pogut alterar el curs de la Guerra Freda”. L’espectacle “conté un element de thriller per descobrir què volen, què empaiten, aquestes dues actrius”, diu l'autor. Els dos personatges masculins són el biògraf de Monroe (David Vert) i el fill de Lamarr (Eloi Sánchez).

El final d’una actriu

L’espectacle promet treure les màscares de dues actrius que havien estat sempre sota els focus. “Denuncia un sistema realment injust en què la dona no és tractada com a persona sinó com a objecte de desig”, explica el director, Sergi Belbel. Aquí Lamarr és una dona de més de 40 anys que, després de treballar amb la flor i nata, ha estat oblidada i, de fet, acaba robant cosmètics en un supermercat. Marilyn encara és aquella diva de qui tothom parla, però ja per comentar els seus quilos, els problemes que causa als rodatges i les pastilles que pren. I de fet poc després se suïcidaria. Belbel es confessa fascinat per les històries d’actrius en decadència, “quan passen de fer protagonistes a rebre trucades per fer de mare, tieta o àvia”.

L’obra també promet una exhibició actoral de dues grans intèrprets com Laura Conejero en el paper de Lamarr i Elisabet Casanovas en el de Monroe. Sergi Belbel ha defugit la imitació de les dues actrius, que és innecessari per a la història i a la vegada molt difícil. “Mai l’arribes a conèixer de veritat –diu Casanovas–. La Marilyn va construir-se una carcassa per encaixar en el sistema, per treballar d’actriu, i això en un moment la va aniquilar. Ha de ser molt dur no poder desenvolupar la teva part artística i que només se’t vegi per la teva part bonica i sexualitzada. Em sembla tràgic”.

“Lamarr era una dona complicada perquè era intel·ligent en un context històric que la devia encendre. Va trobar-se moltes portes tancades i va lluitar contra un sistema patriarcal i d’esclavatge com és Hollywood. No devia ser fàcil”, diu Conejero. La dona més bonica del món tenia clar què demanava d’ella el sistema: “Qualsevol noia pot ser glamurosa. Només ha de quedar-se quieta i semblar estúpida”.