Quan semblava que Mas ja no ens podia sorprendre més, formula la proposta de la llista amb el president.
La proposta ha tornat a plantejar la pregunta que tanta gent s’ha fet des del 9-N: per què els partits que estan a favor del sí no poden anar junts a les eleccions?
La meva resposta és que és lògic: per definició, els partits no s’han fet per anar junts. Això és així a tot el món democràtic.
No estan fets per anar junts perquè pensen diferent, perquè tenen lideratges diferents, i també, diguem-ho tot, aparells interns que treballen per l’èxit electoral i que només fan coalicions un cop han passat per les urnes i poden calcular, gairebé aritmèticament, quina quota de poder els correspon i quanta gent dels seus poden col·locar.
Sé el que estan pensant, perquè jo també ho penso: si les eleccions del 27-S són un plebiscit, si són eleccions excepcionals, no convindria fer una campanya excepcional? La meva resposta és sí. I què hi hauria de més excepcional que els partits –que estan fets per anar separats– anessin junts? Però perquè fos possible aquesta unitat que no s’ha fet mai caldria que tothom que està pel sí, des de Convergència a Esquerra, passant per la CUP, estigués disposat a votar una llista amb gent que no hauria votat mai. Hi estam realment disposats?
Jo crec que molta gent del que en diríem el carrer, sí. Però ni Convergència, ni Esquerra ni la CUP ho creuen, i ara ja falten menys de tres mesos per a les eleccions. Ara, per a aquestes operacions ja hem fet tard.
De la proposta del president Mas m’agrada l’objectiu, que és la recerca de la màxima unitat, la visió, entre realista i generosa de demanar al seu partit, Convergència, que faci un pas enrere. I sobretot, m’agrada la dimensió que ha agafat la seva figura política. Mirin, Mas se’l critica perquè, com passa a tot el món democràtic, a qui té més poder li toca més crítica. És així. A tots els presidents se’ls critica. I Mas no pot pretendre ser una excepció. Però també és veritat que a Mas se’l crítica més: perquè ve del pujolisme, perquè no ve de l’esquerra que tota la vida ha repartit carnets del que està bé i del que no, perquè, així, en genèric, és convergent, perquè anava amb Duran –doncs ja no hi va–... Allà cadascú amb la seva opinió, però a aquestes altures em sembla clar que Mas és un president d’una enorme dignitat personal i institucional, que ens representa bé al món, que se l’ha jugat políticament i personalment per fer de cap de colla i gairebé d’enxaneta en aquell castell col·lectiu monumental que vàrem aixecar tossudament fins a votar el 9-N, i que per això la història el recordarà. Dit d’una altra manera: el dia que plegui, s’ompliran pàgines de reconeixement al seu rigor i a la seva valentia d’aconseguir consultar la gent sobre la independència de Catalunya sense que l’estat espanyol gosés impedir-ho, encara que després s’hi ha querellat criminalment.
Ara, quan Mas demana a l’ANC i Òmnium que facin una llista amb el president, introdueix desconcert al debat.
Primer, perquè Òmnium i l’ANC o l’AMI són transversals, no són de partit ni de llista electoral. No poden representar només una opció.
Segon, perquè Mas és un líder polític. I el president. I els líders, també per definició, són els que van al davant.
I tercer, perquè si vol sumar dos o tres-cents mil vots més, crec que hauria de ser més empàtic amb el món de Colau.
Ara bé, preguntem-nos per què un polític com Mas fa aquesta proposta? Jo crec que Mas sap que no pot posar ANC, Òmnium o l’AMI al seu servei. Vaja, jo crec que sap que no li donaran el que demana. Però crec que ha volgut sacsejar al màxim la societat civil, demanar a tothom un esforç excepcional, donat que la unitat electoral dels partits del sí no ha estat possible. Actuar de la manera més transversal i generosa possible. Noms repartits per les llistes del sí. I a això sí que hi hem de poder estar a temps.