Retorn al present. L'editorial d'Antoni Bassas

La situació és la següent: les converses entre Junts pel Sí i la CUP avancen lentament, la investidura d’Artur Mas està encallada, de manera que fonts del govern han explicat a l’ARA que “l’entorn no és precisament optimista”. A més a més, a Junts pel Sí, o sigui, a CDC i ERC, se’ls tira a sobre el temps per decidir com es presenten a les eleccions espanyoles del 20 de desembre, perquè d’aquí a dues setmanes s’acaba el termini per registrar una coalició.

Per què no ho decideixen ja? Doncs perquè encara no han acabat de resoldre el programa de govern i si investeixen o no Mas, perquè no volen que el 20-D sigui un segon plebiscit on el ‘sí’ tingués menys vots que al setembre, però alhora també veuen que si Convergència i Esquerra van separades, potser Ciutadans podria guanyar en vots a Catalunya, amb el que això tindria de simbòlic.

Tot això i molt més està magníficament explicat per Marc Colomer i Oriol March, de l’equip de política de l’ARA.

O sigui, la negociació a Catalunya entre Junts pel Sí i la CUP avança lentament i fa encallar l’acord entre Convergència i Esquerra per a les eleccions espanyoles.

Ja sabem que la política, com més t’acostes a les decisions, més complexa és, perquè cal tenir en compte noms, conseqüències i els diners que hi ha a la caixa.

Hi ha alternativa a no arribar a cap acord: sí, unes noves eleccions a Catalunya. Si el 9 de gener no hi ha president, es dissoldria el Parlament, i a començaments de març tornaríem a anar a les urnes. La qual cosa seria desastrosa, des del nostre punt de vista. Fins ara, la iniciativa política del procés l’ha dut Catalunya davant l’immobilisme i la turpitud de l’Estat. Poca broma sobre el que s’ha aconseguit: el 9-N i unes eleccions, el 27-S, convertides en un referèndum –imperfecte–. Tota l’atenció internacional: per primera vegada, Catalunya tractada com un subjecte informatiu independent a tot el món.

I ara quin és el problema? Que falten dos diputats per investir Mas. Que després d’una campanya de la por i de l’amenaça, un 48% dels votants, gairebé dos milions, van tenir el coratge de votar ‘sí’, resultat extraordinari –insuficient, suposo que ningú que conegui mínimament la composició social de Catalunya esperaria un 60% de ‘sí’, però extraordinari–. Ara el rebaixarem? Donarem la raó als que amb el 39% de vots diuen que han guanyat? I amb una majoria amplíssima pel dret a decidir? Ara regalarem la iniciativa política? Ara repetirem eleccions? Jo no ho entendria. De les eleccions espanyoles, tal com estan les enquestes, ara mateix el més probable és que en surti un govern del PP en minoria amb el suport de Ciutadans. Hem d’esperar alguna oferta sensata per a Catalunya? No ho sembla.

Què ens queda? Constituir el Parlament, formar govern, que la gent noti que Catalunya té govern, que fa un pla de xoc contra la pobresa, que s’ocupa de les classes mitjanes, que busca aliats dins i fora de Catalunya pel benestar de la seva gent. Cal tornar al present. Tothom ha entès que la política se centrés a resoldre una mancança tan estructural com és la falta d’estat propi, però ara, amb una majoria absoluta per la independència al Parlament, amb un 48% dels vots, és hora de convertir en realitat, dins les limitacions, les promeses del ‘sí’ d’un nou impuls. La resta seria una decepció poc comprensible.