Màsters

Que un dia o altre la bombolla dels màsters universitaris podia esclatar era perfectament imaginable. El mercat s’havia inflat fins a límits absurds que només es podien explicar pel negoci educatiu. Els màsters són una magnífica font d’ingressos per a les universitats.

En aquest país hi ha una titulitis aguda, que té a veure també amb les dificultats del mercat de treball i amb el paper dels currículums per trobar feina. Però sapiguem que els màsters, en la mesura que costen molts diners, operen com un factor més de desigualtat social. Els que s’ho poden pagar juguen amb avantatge. Tot era prou nebulós perquè qualsevol dia pogués saltar l’escàndol. Sembla difícil que les coses que s’expliquen de la Universidad Rey Juan Carlos poguessin passar si els controls i les inspeccions funcionessin. Però el més sorprenent és que la bombolla s’ha rebentat per l’anomenada classe política, en un país on el currículum universitari mai ha tingut gran rellevància per exercir el poder.

Els protagonistes són joves que entren en la política en edat universitària, que volen fer compatibles els estudis amb les exigències d’una carrera fulgurant cap a la primera fila però no es volen quedar sense un màster al currículum. I ja instal·lats en una cultura corporativa, fundada sobre una certa consciència d’elit política, donen per fet que les dreceres són privilegi natural de la seva funció. Si hi afegim la promiscuïtat dels partits polítics amb determinades universitats, la resta cau pel seu propi pes.

Ara és exigible que els responsables d’universitats separin el gra de la palla i evitin que la mala imatge d’algun centre contamini el conjunt del sistema. I seria hora també que els polítics deixessin de jugar a la política -és a dir, de practicar la mala fe-. Després de la dimissió de la ministra de Sanitat, el debat ha entrat en una fase esperpèntica que ja fa vergonya. Una cosa és denunciar fets objectius i exigir les responsabilitats pertinents. I una altra muntar una caça de bruixes curricular. Rivera, amb dèficit d’imatge, ha volgut fer sortir els colors a Sánchez i sembla que el màxim que pot aconseguir és una valoració poc entusiasta de la qualitat de la tesi del president. Un cop ha dimitit Montón, ara el cas que hi ha en escena judicial és el de Casado. A ell li correspon assumir responsabilitats. Les maniobres de distracció només generen descrèdit.