Matriarca d’una nissaga omnipresent també en l’Espanya democràtica

BarcelonaLes corts franquistes van aplaudir sonorament la proclamació com a rei de Joan Carles I el dia 22 de novembre del 1975. Aquell, però, no va ser l’únic aplaudiment de la sessió. Abans d’abandonar l’hemicicle, els 'procuradores' es van girar de cara a la tribuna d’invitats i van aplaudir dempeus i unànimement Carmen Franco Polo, l’única filla del dictador que al llarg de 40 anys havia martiritzat la llibertat a Espanya. Anava vestida de negre perquè feia dos dies que havia mort el seu pare, Francisco Franco i Bahamonde, el militar colpista pel qual ella rebia en aquell lloc d’honor aquell calorós tribut. Tenia al costat Pilar de Borbó, duquessa de Badajoz i germana de l’acabat de proclamar rei, que l’aplaudia igual que tota la resta.

Durant els anys posteriors, la democràcia arribava a Espanya amb comptagotes però ella continuava igual, intacta i perfectament acceptada per les noves classes dirigents. Ella i la seva tranquil·la vida com a ciutadana es convertien en el símbol evident que no hi havia conseqüències per a aquelles famílies que havien disposat de tots els privilegis durant les últimes quatre dècades de franquisme. Tanta era la normalització d’ella i la seva nissaga que revistes, diaris, informatius i programes de televisió els prestaven una atenció similar a la que podria merèixer una família exemplar en qualsevol democràcia avançada europea. No obstant això, la que havia estat la nena més mimada d’Espanya, generaria una estirp de set fills que, tot i haver estat tractats sempre amb molts miraments per molts dels 'mass media' espanyols, no podrien evitar que transcendissin una successió d’escàndols que els hauria d’haver apartat de qualsevol mena de prestigi social.

Respectats malgrat tot

Tot i això, la primera manca d’exemplaritat no va venir de cap dels fills de Carmencita, com se la coneixia popularment. Les primeres mostres d’impunitat van venir del seu marit, Cristóbal Martínez-Bordiú, que havia arribat a la família Franco per complir el desig del dictador -i de la seva dona, Carmen Polo, la Collares- d’enllaçar la seva descendència amb l’aristocràcia espanyola. El gendre del dictador, marquès de Villaverde, encara és recordat per persones que van haver de fugir corrent de l’Hospital de La Paz de Madrid, on exercia amb una notable manca de professionalitat com a cirurgià cardíac.

No obstant això, ell va ser l’escollit en aquell centre per realitzar el primer trasplantament de cor a Espanya l’any 1968, una operació amb la qual el règim es volia penjar una medalla a escala internacional però que va sortir malament. Un cop més, però, sense conseqüències per al metge aristòcrata, que encara és perseguit per l’única hereva del trasplantat, el lampista Juan Alfonso Rodríguez Grillé, que l’acusa d’haver utilitzat el seu pare com a conillet d’índies sense cap garantia d’èxit i a canvi d’una contraprestació econòmica que mai va arribar.

Escàndols de tota mena

Tampoc s’ha demostrat exemplar el comportament d’ella, que l’any 1978 sentia com per sorpresa una alarma li sonava a cau d’orella. Era la d’un detector de metalls dels que acabaven d’instal·lar a Barajas. La filla del dictador marxava carregada d’or a Suïssa i havia comès el descuit de no haver evitat els arcs de seguretat amb el passaport diplomàtic que tants anys després de ser només una ciutadana encara conservava. Eren 38 medalles i monedes amb les quals -va argumentar davant la premsa- es volia fer un rellotge al país alpí, on justament vivia l’orfebre que ella havia considerat adequat per a l'obra. Publicava 'El País' que eren algunes de les moltes peces que a la seva difunta mare li havia agradat 'comprar' a joieries d’arreu d’Espanya i que les tenien guardades en una habitació del seu pis al carrer Hermanos Bécquer, al poderós barri madrileny de Salamanca, el mateix on ahir moria.

Tot i escàndols com aquest, ella seguia ocupant amables pàgines en revistes de crònica social com '¡Hola!', publicació en la qual la seva filla gran s’ha guanyat la vida en plena democràcia parlant de la seva vida sentimental, cosa que la seva mare mai li va reprovar com a reacció a l’ambient repressiu amb el qual ella va créixer a El Pardo, un estricte model d’educació, tal com ella ha explicat a la periodista Nieves Herrero en la seva biografia autoritzada, que mai va voler aplicar a cap dels seus set fills.

Íntimament lligats amb altres 'grans' famílies

La més coneguda de tots els nets de Franco és la primogènita, Carmen Martínez-Bordiú Franco, de 66 anys, que va portar a l’extrem la voluntat familiar de mesclar-se amb l’aristocràcia quan es va casar amb Alfonso de Borbón Dampierre, net d’Alfons XIII i pretendent a l'extinte tron de França. Després d’ell, vindrien Jean Marie Rossi, Roberto Federicci o José Campos, relacions sentimentals gràcies a les quals sempre va rebre invitacions remunerades de mitjans de tota mena per parlar de la seva vida i, fins i tot, opinar sobre política.

Dels nets de Franco, destaca l’admiració pels seus orígens de Francisco, que porta el nom de l'avi i el cognom Franco en primera posició tot i ser el matern. Tant valora la història de la seva família que, a més, és membre de la junta directiva de la Fundación Nacional Francisco Franco, juntament amb la seva mare, que n’ha estat presidenta d’honor fins a l'últim moment.

Carreres professionals 'truncades' pel patrimoni familiar

En la seva trajectòria sobresurt de Francisco el fet que estudiés medicina com el seu pare però que abandonés l'ofici per dedicar-se a la gestió immobiliària. La revista '¡Hola!' li ha dedicat una àmplia cobertura a la seva vida personal, atenció que ell ha complagut posant per a reportatges després de demanar la mà a la seva primera dona, María de Suelves -filla dels marquesos de Tamarit-, el dia del seu casament, per presentar en societat els seus fills o per mostrar com vivia a Xile, durant el temps que hi va estar instal·lat. Últimament ha estat notícia perquè la fiscalia li demana sis anys de presó per haver-se estimbat a propòsit contra un cotxe de la Guàrdia Civil per després fugar-se per una pista forestal d'Osca.

També resulta rellevant la trajectòria de l'advocat Jaime Martínez-Bordiú, el benjamí dels nets del 'Caudillo', que el 2010 -ja condemnat per maltractaments i esquitxat per un cas de narcotràfic, tal com publicava 'El Mundo' el 2015- va acudir a un plató d’Antena 3 per confessar després de passar per caixa la seva addicció a les drogues. El seu germà Cristóbal, divorciat recentment de la presentadora de TVE Jose Toledo, va fer carrera militar, com el seu avi, però la va acabar deixant seduït també pels negocis immobiliaris, que a la família sempre han portat els homes. A excepció de Carmen, la resta de dones de la família sempre han volgut estar en un segon pla, cosa a la qual no han aconseguit resistir-se quan han celebrat al Pazo de Meirás els seus esdeveniments més importants i han decidit vendre'n algunes fotos a revistes del cor.

Un sou públic imposat

Malgrat que fa ja molts anys que no tenen cap vincle oficial amb el poder, la importància mediàtica de la nissaga sembla mantenir-se intacta a l’Espanya democràtica, així com el seu ingent patrimoni, retratat minuciosament en obres com 'Los Franco S.A.', de Mariano Sánchez Soler. Els Franco segueixen sent notícia de portada en moltes publicacions i ocupen llocs de prestigi en esdeveniments públics i privats. El cas més flagrant es va donar quan Carmen Martínez-Bordiú va formar part del 'talent show' de TVE '¡Mira quién baila!', on cobrava una quantitat propera als 30.000 euros setmanals. Els productors del programa, Josep Maria Mainat i Toni Cruz, van assegurar a RAC1 l’any passat que el fitxatge -amb uns honoraris que duplicaven els de la resta dels participants- va ser una imposició de la cadena de televisió pública espanyola.