Màxima il·lusió en el pitjor moment
L’Espanyol mai no ha tingut tan clar l’objectiu ni tan fàcil l’avaluació. Pujar a Primera és una aspiració i una obligació. Tot i l’obligació, aconseguir-ho ens faria (ens farà) feliços i seria (serà) un èxit. Perquè tots sabem que no serà fàcil. De fet, dels quatre partit jugats (tres victòries, un empat, zero gols encaixats), només el primer va ser tranquil.
Ara bé, encara que el tòpic que les notes que valen són les de final de curs sigui més cert que mai, això no impedeix que puguem fer balanços parcials. I cal reconèixer que les coses s’estan fent molt bé tot i les circumstàncies adverses. O, com reconeixia el mateix José María Durán, gràcies, en part, a aquestes circumstàncies.
Vicente Moreno està confirmant les bones sensacions inicials. Implicat, amb un missatge directe, amb recursos futbolístics, sense defugir el paper de favorit i educat amb el rival. I -això ja forma part de les meves fílies- amb un valencià deliciós. Però més enllà de l’encert amb l’entrenador, el que ens omple d’il·lusió és la plantilla que ha quedat. Em vaig equivocar: no m’esperava conservar tanta qualitat. Dol la marxa de Marc Roca, per raons futbolístiques i per raons simbòliques. Però el Marc ja feia un any que mentalment no hi era. I marxa al Bayern de Munic deixant uns diners a la caixa que permeten superar el tràngol del límit salarial. Veure que els teus ídols fitxen pel millor equip del món fa menys mal que veure’ls marxar al Vila-real (que no ens va deixar gaudir de Bailly i que ens va deixar sense l’hereu Gerard Moreno) o al Betis.
Al marge d’algun detall contractual que ja hem criticat, la gestió de les baixes ha sigut bona. Excepte la ja comentada del Marc i, hipotèticament, la de Pipa, han contribuït a millorar la qualitat de la plantilla. És important per tenir un equip més competitiu, però també per recuperar la il·lusió. La continuïtat d’algun històric hauria generat histèria. I la d’algun golejador sense gol també.
Els fitxatges han sigut precisos, econòmics i adaptats a les circumstàncies. Bons jugadors per a Segona Divisió. I alguns d’ells han preferit fitxar per l’Espanyol abans de continuar a Primera (Óscar Gil) o de fitxar per un equip de Primera (Keidi Bare).
Tenim un equipàs. Ho dic convençut. Chen, Durán i Rufete han fet bé la seva feina. Ara és l’hora que els jugadors ho segueixin demostrant. I que els que volien marxar per jugar a Primera siguin professionals i assumeixin la realitat: la millor manera d’aconseguir-ho és contribuint a l’ascens de l’Espanyol. Si ens en sortim, segur que podran triar club.