Mediació ‘inter-nacional’ per al procés

Reconeixeu-m’ho! Tenim un conflicte! No és ni negatiu ni positiu; és el que és. I resulta normal entre persones i entre pobles. A les sessions de mediació i als programes universitaris sobre resolució pacífica de conflictes s’explica sovint la diferència entre problema, disputa i conflicte, així com les dinàmiques que es generen en cada cas. Fa anys que amb l’etiqueta “ el problema catalán ” s’ha volgut minimitzar -quan no negar- la qüestió, i, a més, atribuir allò que és problemàtic a Catalunya. No som davant de “ el problema catalán ”. Tenim un complex conflicte polític i no afecta només Catalunya.

Quan utilitzo tenim em refereixo tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. I aquest tenim seguirà sent vigent tant si no es vol canviar l’ statu quo, com si ens convertim en estat federal, com si ens transformem en estats sobirans, en el marc de la Unió Europea.

És normal que sorgeixin conflictes. La clau no és tant evitar-los com gestionar-los.

Fa un any el Memorial Democràtic va organitzar el Congrés Catalunya en transició: del passat al present. Es pretenia facilitar un espai de diàleg sobre la darrera transició viscuda i la situació que ara vivim. Un dels temes tractats va ser precisament la qüestió sobre l’organització territorial de l’Estat sorgida de la Transició. Es van poder contrastar serenament visions diverses.

S’equivoquen els que enfoquen la gestió d’aquest conflicte amb mentalitat de victòria o els que busquen la derrota o la rendició de l’altre (termes que ressonen no tan sols en cercles polítics). Aquesta mentalitat, a més a més de ser dualista -perquè si n’hi ha un que guanya hi ha algú que perd-, dificulta l’anàlisi segons el temps que es pren en consideració, que pot ser més o menys llarg. Ara fa 75 anys el general Franco proclamava la seva victòria sobre la República ocupant militarment Catalunya. Va fer palesa la victòria sobre tot el territori espanyol amb una infame dictadura; sobre Catalunya aquesta mentalitat de victòria es va traduir, a més a més, en la supressió de l’autogovern, les seves institucions i l’intent d’aniquilació de la cultura i la llengua catalanes. En plena Transició i, recordem-ho, abans de l’aprovació de la Constitució, es va recuperar la Generalitat de Catalunya, com a única institució que provenia de la legalitat anterior al cop d’estat, a la guerra civil i a la dictadura. Què en roman, de les victòries? I de les derrotes? Què en va sortir, del fracàs del cop d’estat dels feixistes revoltats? Què preferim, el paradigma de la força o el paradigma de la negociació / mediació / resolució pacífica de conflictes? Per experiència, sabem que el paradigma de la força no serveix per resoldre conflictes; sovint canvien de forma i s’intensifiquen. L’actual Estatut de Catalunya, després que hi passés el corró del Parlament espanyol, va ser aprovat. Els grups que el van aprovar comptaven amb assessors jurídics que el van donar per correcte constitucionalment. Tots sabem què va passar després: el poble de Catalunya va referendar el text en referèndum i el PP va recórrer al Tribunal Constitucional fent ús del paradigma de la força. Es tracta de la força a través de la llei, però força al cap i a la fi. El paradigma de la força reflecteix el fracàs de la política i del paradigma de la negociació. La sentència del TC va solucionar el nostre conflicte? El PP, ara ja al govern amb majoria absoluta, i amb el suport del PSOE, torna a utilitzar el paradigma de la força a través del TC -sembla que de forma redoblada- i d’altres instàncies de l’Estat i altres possibles tribunals. ¿Això pot solucionar el nostre conflicte?

Malgrat els reclams arreu, no hi ha veritable diàleg, ni negociació d’estat. No és possible sortir de l’atzucac basant-se únicament en les posicions que cada visió té sobre el conflicte. Només una aproximació serena sobre interessos i necessitats pot generar vies noves de sortida al bloqueig basat en exigències, posicions i paradigmes de força. La part aparentment forta d’un conflicte no sol demanar una mediació i, sovint, amb poca intel·ligència, es resisteix a participar-hi en un primer moment. Si la negociació està bloquejada, per què no es busca un tercer, discret i coneixedor, que faciliti una nova dinàmica per explorar nous horitzons? Per què no se cerca un mediador en conflictes? Aquest plantejament ja era vàlid abans del 9-N i també ho és ara. Fins i tot és vàlid en escenaris unidireccionals com la imposició de l’ statu quo per part de les institucions de l’Estat o la declaració unilateral d’independència per part de les institucions catalanes.

¿Estem disposats a explorar unes formes i uns continguts nous que permetin negociar i guanyar-hi tots, sigui quina sigui la forma d’estat que es pogués adoptar? Hi ha facilitadors excel·lents que podrien generar els espais i el temps per a una mediació fructífera -política i econòmica-, lluny dels despatxos i les càmeres. Hi ha mediadors internacionals excel·lents que coneixen bé Espanya i Catalunya, com el nord-americà John Paul Lederach. A vegades concentrar-se tres dies pot estalviar trenta mesos de dedicació i energia.

No són temps d’utilització d’antigues i noves etiquetes estigmatitzadores. No són temps de paradigmes de força. Són temps de l’alta política, d’autèntica democràcia i del paradigma de negociació/mediació i resolució pacífica de conflictes. Pel nostre bé i el de les generacions que ens seguiran.