Markle, la nova Wallis Simpson

Sembla mentida que encara estiguem així. A aquestes altures de la pel·lícula, resulta que la decisió que pren un home de 35 anys en plenes facultats i amb ple coneixement de les conseqüències que comporta és culpa de la seva dona. Òbviament, estic parlant de la decisió d’ Enric d’Anglaterra i de Meghan Markle de deixar enrere el seu paper coprotagonista en la monarquia britànica per viure la seva vida apartats del rigor existencial de Palau. Una acció conflictiva i controvertida que la premsa, de manera esfereïdora, li ha atribuït a ella, la duquessa consort de Sussex, una dona que casualment és nord-americana, plebea, mestissa, divorciada, actriu i més gran que ell.

La responsabilitat de la decisió del matrimoni ha recaigut exclusivament sobre ella fins al punt de donar nom a la notícia: Megxit. No deixa de ser curiós -per no dir professionalment lamentable- que mitjans que porten dècades seguint la vida i miracles dels Windsor no hagin estat capaços de rebobinar mínimament per veure que a Enric li sobren els motius per fer les maletes i que això no es fruit d’un rentat de cervell de la seva dona.

Sembla mentida que ningú recordi que a Palau -per no dir la seva àvia i el seu pare...- no volien posar la bandera a mig pal quan va morir Lady Di perquè s’havia divorciat de l’hereu. O que Elisabet II va tardar cinc dies a sortir a fer un discurs de dol en homenatge a la mare dels seus nets. També s’obliden que, amb només 12 anys, el van fer passejar darrere del taüt de la seva mare pels carrers de Londres fins a arribar a l’abadia de Westminster, on van celebrar el funeral. A una edat com aquella a un nen “això no se li hauria de demanar”, va lamentar ell mateix fa uns anys a Newsweek.

Tot aquest cúmul justificaria perfectament la deserció actual d’Enric, de qui es podria comprendre que ja n’hagi tingut prou del sense of duty - sentit del deure, en català- que sovint serveix a Palau d’argument definitiu per a tot allò que és difícilment argumentable. De fet, el seu fastigueig amb la seva família és una evidència palmària des que es va saber que al seu primer fill li havia posat Archie Harrisson en homenatge a un oficial de l’exèrcit amb el qual havia estat a l’Afganistan i no el nom de cap dels seus il·lustres ancestres. I, si als pocs afectes que té a la seva llar, hi sumes que ha heretat el caràcter alpha del seu avi patern, el seu exili era més que previsible.

Tenia totes les obligacions, era el preferit de la premsa i sabia que mai tindria ni un paper protagonista ni cap poder de decisió. No sé vostès, però jo crec que engegar una vida mitjanament engrescadora amb aquest panorama és ben complicat. I si a això s’hi afegeix la fixació dels tabloides amb ell i la seva dona des que van començar a sortir, les seves perspectives de criar fills en pau esdevenien pràcticament nul·les. I això, a un fill de Diana de Gal·les imagino que li deu ser molt complicat de gestionar.

Una dona que pensa com ell

Amb tot, no crec que li hagi fet falta que Meghan li insisteixi gaire per anar-se’n a començar de nou en algun lloc on puguin estar tranquils i tenir alguna cosa a dir més enllà del que els escrivien a Palau. Qui pensi que ha estat ella qui ha arrossegat Enric a fer el pas, també podria pensar que potser va ser Enric qui va triar casar-se -va tenir moltes parelles abans...- amb una dona que sabia que no li tallaria les ales.

Dit tot això, cal remarcar que l’indomable que tants disgustos va donar a la casa reial britànica -potser com a mostra adolescent del seu descontentament- ha marxat de la pitjor manera possible. Tenir anhels de llibertat és molt comprensible. Fins i tot quan la presó es un spa. Però el nivell de coneixement de l’ofici reial que té Enric li permetia saber clarament com fer una voladura controlada. Deixar en ridícul Buckingham anunciant-ho sense que allà en tinguessin cap coneixement no es pot justificar. Si bé la Corona li ha restat moltes hores de felicitat, també li ha donat tot el que té i tampoc cal complicar-los la vida als que s’hi queden. Han marxat pensant només en ells. És innegable.

En segon lloc, ell i Markle també haurien pogut ser més clars en relació al factor econòmic. Si volen deixar de ser membres de primera línia de la casa reial, sent milionaris com són -fins a 30 milions de patrimoni ell i fins a 7 ella-, el més honest hauria estat anunciar que renuncien a tota prebenda. Però de moment no han dit, per exemple, ni que es vulguin pagar ells la seguretat ni que renunciaran a la mansió que el Tresor britànic els va reformar per 2,8 milions d’euros fa un any.

Els Windsor sempre han tingut aquesta bicefàlia. L’auge va ser l’abdicació per amor d’Eduard VIII contraposada a un aplaudit regnat substitutori del seu germà, Jordi VI. La dualitat següent va ser la d’Elisabet i la seva germana Margarida , el seny i la rauxa. Després Andreu versus Carles. I l’última, la que ha quedat meridianament clara entre l’hereu Guillem i Enric. La tradició ja ens la sabíem. Això podia acabar passant. El que resulta inconcebible és que, des que Eduard va deixar el tron el 1936 per Wallis Simpson , la culpa segueixi sentde l’esposa.