En memòria d’un gran president discriminat
Va ser president del Bayern durant set anys. Diuen, encara amb la boca petita, que clarament va ser el millor abans de la Primera Guerra Mundial, perquè va ser fonamental per a la professionalització del club. Va organitzar partits contra els potents equips anglesos de l’època i va contractar el primer entrenador per fer evolucionar el nivell de l’equip. Era un home ric, culte, intel·ligent. Però encara avui el seu nom no apareix al cercador de la pàgina web oficial del Bayern. El club i el Museu de l’Allianz Arena estan en vies de resoldre com honorar de la millor manera possible la seva figura, però s’excusen que fins ara s’han centrat en la revisió del paper de l’entitat durant el nazisme. Que no és poc.
¿Ha caigut, però, Angelo Knorr en l’oblit? No del tot. Anton Löffelmeier, historiador de l’arxiu municipal de Munic, ha rescatat la memòria del jove químic, de bona família, que va presidir el Bayern entre el 1907 i el 1913. Löffelmeier ja va divulgar el 2015 els resultats de la seva investigació en la revista anual de l’arxiu de l’Alta Baviera, una publicació acadèmica poc llegida per l’aficionat del futbol. Però aquest octubre la història documentada de Löffelmeier sobre Knorr apareix en un capítol del nou llibre Les cròniques del Bayern, de l’autor Dietrich Schulze-Marmeling, i això té una nova volada mediàtica.
En una entrevista al Süddeutsche Zeitung, Löffelmeier explica la tràgica vida de Knorr, que va dimitir de la presidència per no perjudicar el club just quan va saber que la policia l’estava investigant. A finals de setembre del 1913 el van arrestar. Prèviament una persona amb qui mantenia relacions sexuals li havia fet xantatge i Knorr havia acceptat pagar petites quantitats de diners. Però quan aquesta mateixa persona, acorralada per la policia, va denunciar el president del Bayern com un dels seus clients, a Knorr ja se li va arruïnar socialment la vida per sempre.
I el van portar a un sanatori suís. Li van diagnosticar que efectivament era allò de què se l’acusava, però que hi era per problemes psíquics. Justament no trobar-se “en plena possessió de facultats mentals” el va exonerar de la presó.
Cames ajudeu-me, Knorr va poder marxar definitivament de Baviera. Per descomptat que no el van indemnitzar per la detenció. Va trobar aixopluc a casa d’un oncle a Turíngia, va trobar feina com a químic a Saxònia-Anhalt i es va casar amb la seva antiga majordoma. Però ja mai no va ser feliç. Va lluitar contra ell mateix, contra el que sentia. I es va endinsar en l’autorepressió i en la depressió. Va morir amb només 50 anys d’un ictus. Un destí tràgic. Ho endevinen? Tot perquè no li van deixar viure la seva homosexualitat.
