La memòria invisible de la Presó de Dones de les Corts
Fa uns mesos, la Marta passejava pel xamfrà dels carrers Joan Güell amb Europa de Barcelona quan, per casualitat, va veure una mena de cartells que amb grans lletres separades anunciaven Dones/Presó. Sense que tingués temps d’analitzar el significat de les lletres o de la imatge, es va sentir defallir. Sort que es va poder asseure, panteixant, a les jardineres que hi havia allà a prop. Quan la part analítica del cervell va començar a reaccionar, el subconscient i bona part del cos ja l’havien sacsejada.
La seva memòria més íntima es projectava de sobte en l’espai públic. La Marta, una dona de 91 anys però amb les cames fortes i el cap clar, va llegir atentament els plafons verticals. Sí, sens dubte era un clar homenatge memorial a les dones que, com ella, havien estat empresonades en aquell indret: la desapareguda Presó de Dones de les Corts. De fet, ella no era d’aquell barri, i sempre s’havia negat a entrar en aquells grans magatzems on hi havia hagut la masia de Can Duran, que des de 1936 fins a 1955 va ser la Presó Provincial de Dones. Sabia que una pàgina web (Presodelescorts.org) havia recollit alguns testimonis de companyes traspassades i de fills o filles de preses. Però mai s’hauria imaginat que en aquell indret s’hi hauria pogut instal·lar un memorial informatiu com aquell.
La Marta es va retrobar amb el seu passat fa uns anys quan un investigador li va anunciar que figurava en el registre d’entrada de la presó. Ja en aquell moment va ser dur, ja que ningú de la seva família, ni els seus dos fills, sabien que ella havia estat empresonada. Entre tímides trobades que encara amaguen algun secret, ens va explicar que sempre havia tingut vergonya de parlar del seu empresonament, vergonya social, por i trauma personal. La seva detenció va ser un cas més de la repressió política i de gènere de la dictadura franquista. Ella va ser una de les poques menors d’edat tancades a les Corts. Recorda com a llit un jaç de roba de sac en una gran sala plena de dones; plora quan parla de la rapada que li van fer, que va humiliar la seva dignitat. L’acusació sense judici (es va celebrar cinc anys més tard a Lleida) era per haver agredit un guàrdia civil i haver-s’hi resistit durant l’escorcoll en un tren el 1940. Aquell guàrdia civil volia escorcollar també la seva intimitat. D’això no en vol parlar, va patir massa.
La família, de comarques, no sabia que la Marta havia estat hoste de les Corts més de sis mesos, amb centenars de presoneres polítiques i preses comunes, de les quals onze van ser afusellades al Camp de la Bota.
L’antic edifici de la masia de Can Duran va ser destinat a Correccional General de Dones, gestionat pel Comitè de Presons de la Generalitat de Catalunya i dirigit per primer cop per funcionàries públiques el 1936. Entre el 28 de gener de 1939 i finals de 1955, les Corts va funcionar com a Presó Provincial de Dones, i va acollir milers de recluses, la majoria polítiques. Gestionada pel Servicio Nacional de Prisiones, les tasques d’administració i vigilància van anar a càrrec de l’orde de les Filles de la Caritat. Desallotjada les Corts, la nova destinació penitenciària va passar a ser la presó de la Trinitat, que va existir fins al 1983.
Des de fa gairebé tres anys, familiars, expresos polítics, nombroses associacions de les Corts i la Universitat de Barcelona han liderat un procés participatiu per poder aixecar en aquest espai un monument memorial permanent. En aquest procés s’hi ha afegit el districte de les Corts, que enguany ha concedit una Medalla d’Honor de la ciutat a les entitats promotores del procés. Un exemple de construcció de la memòria de la ciutat des de la base. S’ha treballat sense pressa però sense descans per aconseguir el que ara vindria a ser una instal·lació provisional, que dignifica la memòria de les dones empresonades i que esdevé un referent ètic per a la nostra ciutadania i per a les noves generacions. El mal ocasionat no és reparable, però l’oblit social i històric encara es pot corregir.
Totes les entitats responsables del procés participatiu van triar enguany la data simbòlica del 14 d’abril per homenatjar públicament les dones empresonades i les seves famílies. Les eleccions no han d’impedir que el procés d’interacció cívica continuï i s’aconsegueixi el definitiu monument a la Presó de Dones. En aquest sentit, al mes de novembre un grup d’experts internacionals -artistes i arquitectes- ja van venir a Barcelona per traçar un full de ruta i unes possibles propostes que s’afegeixen a les ciutadanes i a les realitzades pels experts de la Universitat de Barcelona a través del grup CR Polis i de l’Observatori Europeu de Memòries. La peça definitiva ha d’integrar la comunicació i l’homenatge d’aquesta memòria en l’espai urbà. En primer lloc, a les dones i als seus fills i filles que van patir repressió dintre els murs de la desapareguda presó. Però també a les noves generacions i a la consolidació d’una societat lliure i sàvia que integra en els seus valors les lluites del passat per transformar el nostre present en el marc de la virtut cívica.