Memòria i/o història
HistoriadorRaimon d’Abadal i Calderó, president de la Lliga Catalana i reconegut polític i jurista regionalista, escrivia al seu dietari el 18 de juliol del 1936: “Han arribat els fets temuts des de tant temps. Sublevacions militars a l’Àfrica, a Mallorca, diuen si a Sevilla. […] Què ha pensat aqueixa gent? No veuen que el seu gest pot portar a una catàstrofe? […] Les violències no es curen amb unes noves violències al defora de la llei”. El 28 d’agost, ja refugiat a Torí, apuntava: “Continuen a Espanya, a més de la guerra feroç entre l’una i l’altra bandositat, les morts i assassinats amb una salvatgeria fins ara inconeguda. Ni la revolució francesa ni la revolució russa han arribat a les enormitats que s’han comès i es cometen a la nostra terra”. El 23 de juliol havia recordat les semblances amb “l’any nou”, és a dir, la Setmana Tràgica. I el 29 d’agost es lamentava que l’única sortida era la victòria d’una dictadura, que “tirarà a ofegar tantes coses que ens són cares”, però només aquesta podia garantir el salvament d’una “civilització destruïda per socialistes, comunistes i anarquistes”.
Del cop militar a “confiar en una dictadura” que era “el mal menor”. Aquest és l’itinerari personal d’un alt dirigent del catalanisme conservador, que observa amb atenció els esdeveniments i els anota cada dia. No és un trajecte únic, però sí singular pel valor de testimoni immediat, sense retocar ni escriure, que ens confirma bona part del que les recerques historiogràfiques solvents han anat fixant al voltant de les preses de posició i compromisos personals i de grups davant del 18 de juliol del 1936.
No estem parlant d’història, estem parlant de com la memòria personal, a més a més del valor com a testimoni, pot ser una eina magnífica per reconstruir la història del nostre passat més immediat i per entendre no només les preses de posicions immediates, sinó també com es van construint, en el temps, uns discursos memorialístics que afaiçonen el passat i el transmeten, d’una manera o una altra, en funció de la ideologia de l’individu o del grup que els ha promogut.
Els historiadors intentem interpretar el passat per entendre el present i el camí que ha portat a aquest present. La memòria personal (¿existeix una memòria col·lectiva?) és una de les moltes fites que ens trobem en aquesta llarga i complicada ruta.
