Les mentides descarades de Trump

Donald Trump menteix molt. De fet, menteix tan sovint que alguns mitjans de comunicació intenten fer-ne un recompte constant i fins i tot intenten treure conclusions polítiques de les fluctuacions del nombre de mentides que diu en un mes determinat (tot i que la tendència a l’alça ha sigut implacable).

Però en les últimes setmanes hem superat una mena de llindar. No és ben bé que Trump menteixi més, sinó que les mentides són qualitativament diferents: encara més descarades i cada cop més desvinculades de qualsevol estratègia política plausible.

Abans, les mentides de Trump acostumaven a ser com aquelles reiterades afirmacions en el sentit que estava a punt de desenvolupar un pla d’atenció sanitària que seria molt millor i més barat que l’Obamacare, i que alhora protegiria les condicions preexistents. Els que seguíem el tema de prop sabíem que no hi havia cap pla, que de fet no n’hi podia haver cap, donada la lògica de les assegurances mèdiques; també sabíem que havia fet la mateixa promesa moltes vegades, però no l’havia complert mai. Però els votants en general no són experts en política sanitària i podia ser que no recordessin totes aquestes promeses incomplertes, o sigui que hi havia almenys la possibilitat d’enganyar algunes persones.

En certa manera, quan Trump sostenia que era víctima d’una gran conspiració per part de cercles interns de l’estat, l’anomenat deep state, les seves afirmacions eren semblants. Per a les persones familiaritzades amb el funcionament real del govern eren una bestiesa palmària, però molts votants no són experts en sociopolítica, i la teoria de la conspiració (com les afirmacions amb què indica que tots els informes negatius són fake news ) l’ha ajudat a protegir-se de fets incòmodes.

Però les últimes mentides de Trump han sigut diferents.

Dimarts l’oficina científica de la Casa Blanca va anar més enllà del ja habitual discurs de Trump quan assegura que “estem deixant enrere” el coronavirus i va declarar que un dels principals èxits de l’administració ha sigut “acabar amb la pandèmia del covid-19”.

A qui se suposava que havia de convèncer, això, quan gairebé tothom és conscient no només del fet que la pandèmia continua, sinó que també augmenten els casos de coronavirus i les hospitalitzacions? Amb això només s’ha aconseguit que Trump sembli encara més desconnectat de la realitat.

I, un moment, que la cosa empitjora. En el debat de la setmana passada, Trump va declarar que Nova York és una “ciutat fantasma”. Vuit milions de persones veuen a simple vista que no ho és.

Dilluns, fent campanya a Pennsilvània, Trump va afirmar reiteradament que, gràcies al governador demòcrata de l’estat, “no es pot anar a missa”. Milers de practicants de l’estat de Pennsilvània saben que això, simplement, no és veritat.

Dimecres, fent campanya a Arizona, Trump va engegar una diatriba contra Califòrnia: “Fan servir una mascareta especial. No te la pots treure sota cap circumstància. S’ha de menjar a través de la mascareta. Què me’n dieu? És un mecanisme molt complex”. Com us poden dir 39 milions de residents a Califòrnia, no existeix res de semblant ni de bon tros.

Tornem-hi: a qui se suposa que ha de convèncer, això? És difícil veure cap avantatge polític en la denúncia d’aquestes confabulacions ridícules, que obligarien la gent a negar la seva pròpia experiència directa. L’única cosa que fan -no m’agrada gens dir-ho, però és obvi-és posar en dubte l’equilibri del president.

Així doncs, què passa? Trump no seria el primer polític que opta per un atac desbocat davant d’una derrota electoral. “Ja no es podran dedicar a maltractar Nixon [paraules de Richard Nixon dirigides als periodistes en la seva última roda de premsa]”. Recordem, també, que Roy Moore, que va perdre les eleccions especials al Senat celebrades a l’estat d’Alabama, no ha reconegut mai la derrota.

De fet, gairebé tothom espera que arribi la mare de totes les enrabiades, incloent-hi possibles crides a la violència, si, efectivament, Trump perd la setmana que ve. En certa manera tot això podria ser només el començament. Però jo diria que hi ha també alguna cosa més profunda. El que Trump ha revelat més clarament que mai és que té una mentalitat totalitària.

Després d’aquestes estrambòtiques afirmacions sobre les mascaretes de Califòrnia, vaig rellegir l’assaig clàssic de George Orwell Looking back on the Spanish War. Quan observa els feixistes espanyols i els seus companys de viatge -molts dels quals formaven part de la premsa britànica!-, Orwell té por que “el concepte mateix de la veritat objectiva desaparegui del món”. Temia un futur en què, si el líder “diu que dos i dos fan cinc, doncs d’acord: dos i dos fan cinc”.

La qüestió és que per a Trump i molts dels seus partidaris aquest futur ja ha arribat. ¿Creu que hi ha alguna veritat darrere de les seves estrambòtiques afirmacions sobre les complicades mascaretes amb què els californians es veuen obligats a menjar? És una mala pregunta perquè ell no accepta que existeixi una veritat objectiva. Hi ha coses que vol creure, i per tant les creu; n’hi ha d’altres que no les vol creure, i per tant no les creu.

El que fa por de tot això no és només la possibilitat que Trump encara pugui guanyar un segon mandat, o apoderar-se’n. És el fet que gairebé tot el seu partit, i desenes de milions de votants, semblen completament disposats a llançar-se a l’abisme darrere seu.

De fet, gairebé tota l’estratègia republicana actual es basa en intentar esporuguir els votants parlant de coses dolentes que no passen -com una gran onada de violència anarquista que arrasa les ciutats nord-americanes-, i no assenyalar les coses dolentes que sí que passen, com la pandèmia i el canvi climàtic.

Aquesta estratègia pot funcionar o no; probablement aquest any no funcionarà. Però, sigui com sigui, enverinarà la vida política nord-americana durant molts anys.

Copyright The New York Times