Menys imposicions i més ciències socials

Einstein deia que si sempre fas servir el mateix mètode, serà difícil obtenir resultats diferents. Són moltes les veus que ens alcem per demanar un viratge social a la gestió d’aquesta pandèmia. En aquests temps de limitacions, mantres higiènics i aturades socials, cal més empatia que mai. O comencem a convidar més veus a la taula de decisions o seguirem acumulant exemples que els marges de l’epidemiologia es descusen per allà on travessen les desigualtats econòmiques i socials.

Tractar el país com si fos un gran laboratori no s’ajusta a la magnitud del punt d’inflexió que estem vivint. Han emergit les escletxes que ja coneixíem, i s’han agreujat encara més. Tot i així, seguim sentint que l’objectiu és doblegar corbes i limitar la nostra existència a treballar i consumir fins que arribi una vacuna messiànica. Això podia funcionar mentre ens aferràvem al “Tot anirà bé”. Set mesos després, està demostrat que les restriccions enteses com a veritats universals tenen un recorregut limitat. Sobretot perquè les talles úniques solen ser injustes amb qui més pateix. Igual que fer-ho sota la lògica del càstig i la culpa, és tractar-nos de ciutadania immadura.

La bona notícia és que tenim capacitat de millora. Començant perquè posar les necessitats de les persones al centre no és incompatible amb la contenció del virus. Podem seguir per cuidar la comunicació, afinant els missatges a diferents públics. Ens sembla evident que si confiéssim en instagramers virals per arribar a la població de més edat alguna cosa no hauríem pensat bé, però en canvi seguim intentant arribar als joves a través de la tele amb sermons esbroncadors. Ens sorprenen les actituds negacionistes i en culpem les xarxes socials, quan en realitat un ingredient bàsic és la desconfiança cap a l’statu quo. Creiem que repetint les instruccions la gent les seguirà, quan l'obediència respon a patrons psicològics i factors culturals. Passem per alt les resistències, però qualsevol les ha viscut: les clàssiques són deixar de fumar, seguir alguna dieta o fer esport. En qualsevol d’aquests casos heu tastat la relació (exitosa o no) entre la motivació i l’hàbit.

Totes aquestes lògiques que expliquen les nostres actituds –per què ens costa tant canviar d’opinió o que el sentit del bé comú només funcioni per a alguns– són precisament l’objecte d’estudi de les ciències socials. L’antropologia, la sociologia, la psicologia o l’economia, entre d’altres, neixen justament per entendre què ens defineix i què ens separa. No podem jutjar les actituds aïllant-les de qui som, on vivim, com és la nostra família, de què treballem (si tenim feina), a qui votem i quines són les nostres aficions. I el mateix passa amb la nostra por al contagi, la importància que donem a la higiene de mans o fins on estirem el que és una activitat essencial. El que és universal és que tenir vida social no és un caprici, és una necessitat. És normal que ens enyorem i que a estones la interacció a través de les pantalles tingui el regust d'un mal succedani. Les imposicions que estem vivint ens estan desdibuixant la identitat i els nostres cercles de referència. Hem de vetllar per no desposseir-nos de drets i llibertats.

D’acord que el comportament humà és complex i que aquesta crisi requereix mesures sanitàries, però, per damunt de tot, hem d’entendre que necessitem una revolució social. Dit d’una altra manera, quan l’excepcionalitat esdevé norma i se’ns fon el món que coneixíem, la solució passa per repensar la nostra idea de societat. Ens cal un canvi d’angle i l’avantatge és que la roda ja està inventada. Tenim dècades de coneixement que podem posar al servei de la gestió d’aquesta crisi. Només cal buscar els espais de col·laboració.

A l’estiu, quan va sorgir tot el debat sobre la manca de rastrejadors, algunes facultats de ciències socials van oferir obertament estudiants i professionals per donar-hi suport. Jo no podia imaginar una oportunitat millor per incloure en les trucades de rastreig de contactes algunes preguntes sobre condicions de vida i motius per seguir o ignorar les indicacions. Aleshores s’hauria fet una doble tasca de detecció, perquè tan necessari és entendre les vies de contagi com les barreres per complir quarantenes. Una vegada entenguem això, podrem provar una estratègia diferent. Podrem ampliar la mirada, afinar les mesures en funció de necessitats i circumstàncies, i comunicar-les millor. Tant de bo aprofitem l’etnografia per crear complicitats. En definitiva, podríem imposar menys si aprofitéssim millor les ciències socials.